Contribuents al rescat de caixes i bancs.

En successives declaracions, els president Zapatero, Griñan i Montilla s’han referit a les dificultats de les caixes d’estalvis i a la necessitat de garantir la seva supervivència mitjançant fusions, rescats i recapitalitzacions. Com era previsible, aquestes veus han causat la lògica alarma i han obert un debat sobre les mesures necessàries per a fer front a uns problemes tan peremptoris. Per si això fos poc, l’agencia d’evaluació Moody’s va anunciar la possible rebaixa i degradació del “rating”, es a dir, la nota de solvència de 36 bancs i caixes espanyols. La llista estava encapçalada per aquells 4 “massa grans per a fer fallida” (Santander, BBVA, La Caixa i Caja Madrid) que ens van fer tremolar a tots quan van fotografiar-se, a les enormes i descomunals poltrones de La Moncloa com a facultatius cridats a consulta per a resoldre la crisi financera de la qual havien estat protagonistes i/o causants. Com deia l’altre, la pregunta dels ciutadans que reclamaven mesures reactivadores i motius per a la confiança i veien aquella patrulla de salvament de nàufrags era i és: que no hi ha ningú més?

 

En tot cas, la llista de malats en observació segueix amb Caixa Catalunya i també incorpora les emissions de participacions preferents de 22 entitats financeres més. De passada, Moody’s justifica la seva revisió per la severa reducció de les provisions genèriques que fins ara havien protegit les entitats financeres contra les pèrdues, amb mesures anticícliques dictades pel Banc d’Espanya a l’època Mario Conde – Mariano Rubio. Si es confirma la rebaixa, més cara i difícil serà l’emissió de deute dels bancs i caixes fins el punt que alguns ja podrien situar-se al nivell dels bons porqueria. Es amb aquest panorama com a teló de fons que el govern central va anunciar la creació del FROB (Fons de Reestructuració i Ordenació Bancària). Segons la ministra Elena Salgado, no perquè hi hagués cap caixa en situació critica, però si perquè, si s’allargués la crisi (cosa que és segura), n’hi podria haver algunes amb problemes de solvència..

 

En el primer episodi de presumpta fallida a la Caixa de Castilla – La Mancha, sense llei ad hoc i sense fons, es va optar per la intervenció del Banc d’Espanya amb l’aprovació d’uns avals de 9.000 m. d’euros destinats a tapar un forat de 3.000 m. Per fer-nos una idea, aquesta xifra destinada a reparar el mal causat per la convivència entre uns consellers presidits pel socialista Hernández Moltó (entre els quals figura també per designació del PP el company sentimental de la dirigent Cospedal) i vuit promotors immobiliaris de Cuenca, Ciudad Real o Toledo amb perfil de Pocero de Seseña, representa 7,5 vegades més diners que els que el govern Zapatero ofereix per al finançament de tot Catalunya. Se’ns dirà, és clar, que primer s’utilitzarà el Fons de Garantia de Dipòsits que es nodreix d’una prima de reassegurament de les pròpies entitats i que la liquidesa no s’aportarà a fons perdut. O que als països més avançats, les recapitalitzacions amb diner públic reben una remuneració del 8 p.c. com a mínim. Però el decret d’avals que va deixar fet el Secretari d’Estat, David Vegara, si no s’acompanya de controls rigorosos obre la porta a la picaresca dels financers que aprofiten l’aval del Tresor per a llançar emissions, com ara la de La Caixa al gener 2009 per valor de 2000 m. d’euros, que va ser la primera d’una llarga sèrie.

 

Així, doncs, els contribuents hem posat a disposició dels financers 90.000m. (15 bilions de ptes) avalats que en lloc de col·locar-se a l’estranger com era l’objectiu previst es venen entre uns i altres al 3 p.c. mentre els bons de l’Estat donen a 3 anys només el 2 p.c. Serà veritat que les normes reguladores les redacten els financers segons la seva conveniència? Es per això que no s’explica com es pot injectar liquidesa a les caixes en forma de participació recuperable en el capital, atès que tenen amos i senyors (els executius vitalicis i perpetus), però no propietaris o accionistes? Es cert que, en plena crisi, els consellers de la Caja La Mancha s’han apujat un 27 p.c. el fons de pensió? Es cert que Blesa, president de Caja Madrid a punt de ser cessat s’ha fet comprar un cotxe de 500.000 euros? La pregunta és si poden arreglar l’economia els qui no saben ni tan sols governar les seves caixes.

 

 

 

Francesc Sanuy