El “New Deal” i la crisi actual.

Els anys 1960-62 vaig fer un màster i vaig ser “assistant professor” a la Universitat de Cornell (Ithaca, N.Y.) on em van invitar a viure a la Telluride House i on vaig conviure amb moltes personalitats del món acadèmic. Per exemple, amb la professora emèrita, Francesc Perkins, la primera dona que va ser ministra dels EUA amb el president Roosevelt, com a titular treball i que va ser la creadora de la Seguretat Social de Nordamèricà. La nit de Sant Valentí del 61 em va demanar si la podia recollir a la seva habitació i oferir-li el braç per a baixar junts l’escalinata fins al menjador. Naturalment em vaig vestir de vint-i-un botons, em vaig en llustrar les sabates i la vaig ajudar a no ensopegar als graons. S’havia posat un vel de xarxa per a ocultar les marques del pas del anys i, a taula, va dirigir la conversa de tot el grup. Em va regalar amb dedicatòria el seu llibre. “The Rooseverlt I Knew” (The Viking Press – 1946) i em va demanar que li ensenyés la meva tarja de la Segureta Social tot dient-me amb orgull: “aquest és el primer pas per a obtenir la ciutadania americana encara que ja sé que tú el que vols és repatriar-te”. I lògicament va referir-se al New Deal del goverm Roosevelt per a fer front a la Gran Depressió de 1929. Ella va prendre possessió al març de 1933 i ens va confessar que tot plegat no responia inicialment a un pla central i unificat, sinó que representava un seguit de rescats d’emergència i unes mesures d’auxili social que s’anaven adoptant a corre-cuita.

 

Mes endavant, les coses lligaven i es podia trobar un fil conductor i una certa ideologia en aquell conjunt d’actuacions disperses. Les anava enumerant i sortien el Programa general d’assistència social; el Cos de Conservació Civil format per aturats enquadrats regimentalment per l’exèrcit per a netejar boscos o reparar camins; la Corporació de Reconstrucció Financera que tancava bancs per a sanejar-los i tornar-los a obrir, la corporació de crèdits per a l’habitatge; el Programa d’Obres Publiques; i la renovació del servei d’ocupació; el projecte d’Ajustament agrícola i d’ajuts a la pagesia; el Fons de garantia de Dipòsits bancaris, la Llei del mercat de Valors com a protecció dels inversors; la creació de la Tennessee Valley Anthority que fins als embassaments de les Tres Gorges a la Xina va ser el més gran projecte hidroelèctric i de reordenació territorial del món; el Pla d’ Electrificació Rural, etc. Així, doncs, resulta que des de la improvisació i l’urgència de prendre decisions en va sortir una panòplia d’instruments que a hores d’ara encara sona com de plena actualitat i vigència. Òbviament, li varem preguntar si aquella combinació d’accions assistencials i d’obres publiques era inspirada per Keynes o bé si, com Monsieur Jourdain parlaven en prosa sense saber-ho.

 

Justament ara que sembla que, com El Cid, John Maynard Keynes guanya batalles després de mort i posa els neoliberals seguidors de Milton Friedman en posició de xiular i fer el distret amb la cua entre cames, és interessant de recordar allò que ens digué Francesc Perkins. Que va ser ella qui va invitar Keynes a visitar Roosevelt el juny de 1934. Que el president no coneixia Keynes ni les seves obres ni les seves teories tot i que va aplicar exactament la seva fórmula que quan baixa la inversió privada, cal incrementar la despesa pública. El professor va dictaminar que tot allò que s’estava fent era correcte i coherent amb la seva teoria. Tanmateix, no es van agradar gaire. El president el va trobar massa matemàtic i el catedràtic el va considerar una mica analfabet en economia. Cosa que no els va impedir de coincidir en la idea que per cada dòlar d’ajut se’n poden crear quatre del PIB: un pel botiguer de queviures, un pel majorista, un pel transportista i un per l’agricultor. Potser convindria recordar que eren anys en que al barri dels indigents de N.Y. (The Bowery) hi havia milers de persones esperant el menjar de beneficència i demanant als vianants: “hey, byddy, can you spare a dime”? Es a dir, “company, et sobra una moneda de 10 centaus”? Eren temps en que, si demanaves la reserva d’una habitació a un hotel de Manhattan, a la recepció et preguntaven si n’era per dormir o per suïcidar-se, a fi de triar-ne una amb finestres a l’exterior, en cas necessari. No és, doncs, gens estrany que una persona amb la sensibilitat social de F. Perkins s’inspirés en les idees d’Upton Sinclair (autor de “La Selva” de Jacob Rüs (“Com viu l’altra meitat”) o d’ Emest Poole (“El Port”, novel·la de la classe treballadora) i que s’apuntés als activistes que lluitaven per un capitalisme de rostre humà i amb compassió. Ella va ser la inspectora que es va ocupar de l’incendií de la fàbrica de confecció Triangle (1911) que va costar la vida de tantes treballadores que van quedar presoneres de l’estampida que impedia obrir la porta cap endins per fugir de les flames o de les que van morir en saltar per les finestres. Les coses no van tornar mai més a se iguals. En van dictar normes de seguretat, d’higiene i de condicions de treball dignes i les portes dels locals públics de N.Y. encara avui s’obren cap enfora i porten un rètol de “push” en lloc de “pull”a l’interior.

 

En aquelles circumstàncies, va ser absolutament lògic que Perkins invités també Sir William (després Lord Beveridge), el pare de la Seguretat Social britànica (tal com ho havia estat Bismarck a Alemanya) a visitar Roosevelt el 1934. El president, també en aquest cas, va mostrar la seva conformitat amb els postulats del convidat, però va reivindicar la paternitat de l’expressió “Seguretat Social, del bressol fina a la sepultura” que tothom atribueix a Beveridge. Es per tot això que vaig demanar a la Sra. Perkins on podria trobar pistes per a esbrinar si el Keynesianisme i el New Deal van ser fenòmens independents i separats o mútuament influenciats. I ella em va recomanar dos llibres aparentment superficials i divulgatius, però que em van ajudar a entendre moltes coses que, justament en la crisi actual, són de gran interès. Tot regirant la paperassa, els he retrobat a casa i els he rellegit. Són “ The Worldly Philosophers” de Robert L. Heilbronner (Simon & Schuster, N.Y. 1961) i “Economists Past and Present” de John McConnell (Barnes Noble, N.Y. 1958) En una propera ocasió m’agradaria comentar com aquella visió segueix essent rellevant de cara a les dificultats presents.

 

Francesc Sanuy.