EL CAPITALISME DE LA COLLA DEL PORRÓ.

Abans que esclatés la present crisi econòmica ja es deia que l’autèntic poder econòmic dels EUA i, per tant, del mon sencer era Goldman Sachi. Dos anys desprès, aquella opinió es va convertir en una certesa demostrada. Ves per on – quina casualitat- el Secretari del Tresos nord-americà, Hank Paulson, que anteriorment era el president de Goldman, va fer aprovar un pla de compra estatal d’hipoteques per valor de 700.000 m. de dòlars titulitzades. Es curiós que, de sobte, es prengués l’opció de salvar bancs de inversió després d’haver-ne deixat caure uns quants com a presumptes culpables de causar la crisi financera. Pel que sembla, els homes de Goldman van de sobrats per la vida i poden dedicar-se temporalment a gestionar ministeris de finances i bancs centrals. Ja pot cantar el Sr. Paulson que allò que el preocupa és el benestar del contribuent. Que tothom s’adona que el banc  al qual pertany és un dels principals beneficiaris dels ajuts que va posar en marxa ell mateix amb la col·laboració de la Reserva Federal. Aquí, entre nosaltres, algunes coses semblants es van fer a la inversa i, per exemple, Luis Àngel Rojo ex governador del Banc d’Espanya i Rodrigo Rato han passat a ser assessors remunerats de la primera i la tercera entitats creditícies del país. Però en el cas de Goldman es poden recordar casos encara més reveladors. Concretament, els de Robert Rubin enviat al Tresor, Steve Friedman al consell econòmic de la Casa Blanca, i Mario Draghi de governador del Banc d’Itàlia.

 

No és, doncs, sorprenent que Goldman Sachs i Morgan Stanley hagin sortit reforçats del “credit crunch”. Òbviament, als executius de Lehman Brothers, principals responsables d’escampar al món sencer els actius tòxics o als directius de Bear-Sterns els deu semblar que, en permetre la seva fallida, se’ls va tractar amb més rigor que no pas als col·legues dotats de les connexions apropiades. Per cert, entre els homes de Goldman a Espanya hi troben un secretari d’estat del PSOE, Guillermo de la Dehesa i pel que fa a Lehman Brothers, un altre del PP, Luis de Guindos, candidat a la presidencia de Caja Madrid, de mes lluny. En efecte, el model de capitalisme “crony”, és a dir, de col·legues, companys, amics i “compadres”, sovint corre el risc de desembocar en corrupció, potser menys intensa que a Indonèsia, Rússia o Corea, però mes perillosa pel volum de risc existent als grans països occidentals. Recordem, per exemple, el rescat del Long Term Capital Management, un “hedge fund” o fons de cobertura i alt risc. Aquell procés va posar de relleu el 1998 que l’enriquiment fàcil que els governs corruptes de països emergents faciliten als seus amics pot tenir una versió atenuada al cor mateix de l’administració nord-americana. L’expresident de la Reserva Federal , Paul Volcker, es preguntava per què el diner públic havia de pagar l’operació de salvament d’un inversor privat. I la resposta va ser que hi ha entitats que, pel fet de ser tan grans, que no es poden deixar caure i que LTCM tenia una exposició de 200.000 m. de dòlars amb un capital de només 4.800 m. Tanmateix, a l’hora de decidir, el successor de Volcker, Alan Greenspan, potser va tenir en compte que en el Fons hi havia de Conseller, David Mullins, el seu ex-vicepresident a la mateixa Reserva Federal.

 

Per cert, la vida dona moltes voltes, Mullins, era a la Fed, va dur a terme una investigació sobre l’escàndol del frau i manipulació de Salomon Brothers, el 1991, que li va costar la dimissió al vicepresident de l’empresa, John Meriwether, que, ves per on, immediatament després va fundar LTCM. Hi ha doncs, un visible “carosello napolitano” entre Wall Street, el Tresor i la Fed. A fi de donar una base teòrica a tot aquest moviment, LTCM va incorporar al consell els premis Nobel d’economia., Robert Merton i Myron Scholes, uns creadors de models matemàtics que pretenien aportar prestigi al tinglado tal com en el passat figura que ho feien alguns decadents “rejettons” de la noblesa a la banca britànica. Tot aquest joc el va investiga, a finals de 1998, l’analista John Plender.

 

Podríem seguir enumerant casos de maquinació i manipulació fraudulenta de mercats però ens perdrien segurament en una teranyina tan intricada. Comprovaríem, així si, allò que es va fer entre 1886 i 1995 per tapar el forat de 500.000 m de dòlars causat per les caixes d’estalvis nord-americanes mitjançant la creació de la “Resolution Trust Corporation” que subhastava els actius dels insolvents i d’aquesta manera tocava fons i marcava un mínim a partir del qual es podia iniciar la remuntada. En tot cas, el que sembla clar és que igual que el president Eisenhower va denunciar l’existència d’un complex industrial i militar com a poder fàctic, avui hi ha un perill nou. Aleshores es deia que als EUA hi manaven dos generals. No de l’exèrcit, sinó el General Motors i el General Elèctric i que allò que era bo per la GM o la GE, era bo per als EUA. Doncs bé, ara sembla que, en clar conflicte d’interessos, hi ha una trama entre els financers i els governs i que, si es vol recuperar la credibilitat i la confiança en el sistema, caldrà eliminar tot el transvestisme d’apalancament recíproc vigent . Que la dona del Cèsar a més a més de ser honesta a de semblar-ho.

 

Francesc Sanuy.