EL CLERGAT DE BARCELONA INQUIET?

1. El 8 de novembre de 2015 vaig publicar a “La Vanguardia” l’article “Venç a Barcelona el Papa Francesc”. 
En ell jo deia “El Papa Francesc volia per a Barcelona un veritable pastor, com ell mateix proper a les seves ovelles i evangèlicament correcte. […] el Papa Francesc ha imposat el seu candidat contra vent i marea. [..] Serà Juan José Omella Omella el nou arquebisbe de Barcelona. El Papa el coneix i l’aprecia molt. Sap que és un home evangèlic, un pastor veritable i un clergue compromès en la pastoral social. A més, Omella parla català, ha residit a Catalunya i té família aquí. […] Però hem d’afirmar que l’exigència evangèlica papal respecte al nou arquebisbe de Barcelona ha triomfat per sobre els interessos, les ideologies, les teologies i els papanatismes nostrats. Ara el ‘miracle’ del Papa argentí ja s’ha produït. Un altre miracle també: el tenir a Barcelona un arquebisbe evangèlic i evangelitzador”.


2. Avui mateix fa un any i mig, menys 14 dies, de la presa de possessió l’Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Joan Josep nomenat cardenal Omella Omella, com Arquebisbe de Barcelona, a la Catedral de Barcelona.

Ha estat quasi un any i mig molt positiu per al pontificat d’Omella.

El clergat barceloní està generalment content amb el nou arquebisbe. Aprecia la seva proximitat. La seva senzillesa. La seva intuïció, la seva intel·ligència i la seva valentia. També la capacitat que té d’afrontar personalment i directament els problemes. Valora la seva honestedat. Molt també la seva pietat i l’ésser palesament un home que creu en Déu i que segueix apassionadament Jesucrist.

Els catòlics seglars l’han rebut molt bé i, cada vegada més, aprecien aquest home que, amb mots molt planers, predica “el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist”, com deia Blaise Pascal. A tot arreu Mons. Omella és rebut amb afecte i amb molta estima.

Els no-catòlics, en general, el respecten i aprecien aquest nou pastor d’estil bergoglià que no té res d’agrair a les diverses coordenades del poder polític i econòmic de casa nostra.


3. A alguns ha molestat el que digué sobre les obres d’art dipositades al Museu Diocesà de Lleida, sobre la Conferència Episcopal Tarraconense que va inventar un altre arquebisbe de Barcelona: Mons. Marcelo González Martín i alguna coseta més. Però, tot plegat és peccata minuta.

A altres, catòlics i clergues, preocupa que, en quasi 18 mesos, no hagi ja desmuntat el ‘tinglado’ que regeix les diverses institucions de l’Arxidiòcesi de Barcelona, fruit de l’anti-modregisme, anti-marcelisme i anti-carlisme, però, atiat per Jubany i per Martínez Sistach. Es pregunta. “Per què aquest arquebisbe no fa net?”.
Crec, però, que no perceben que Omella és intel·ligent i que ha volgut conèixer personalment i directament les persones i les institucions de la seva arxidiòcesi. I és que els que sempre tenen pressa no van per bon camí.


4. En general, crec, que els catòlics barcelonins estan, en general, contents amb el seu nou arquebisbe. Crec que esperen molt d’ell, però, que també han capit que cal anar caminant amb realisme i amb veritat per assolir aquella Església que ens va proposar el Concili Vaticà II i que el Papa Francesc ha sabut tan bé personificar i potenciar.
 Mons. Joan Josep Omella, que el dia 29 juny de l’any passat va rebre de mans del Papa, el pal.li de metropolita de Barcelona que li va imposar, molt després, Mons. Renzo Fratini. Un any menys un dia després, el Papa Francesc li imposarà les insígnies cardenalícies.
No obstant tot això, es comenta a percebre una certa inquietud en el clergat diocesà barceloní.

5. Aquesta inquietud ha estat ocasionada, sens dubte, pel retard en el nomenament dels bisbes auxiliars, per la col·locació definitiva de Mons. Sebastià Taltavull, per la perpetuació fins ara del mateix staff Sistaquià, pel retràs dels nomenaments que sempre interessen al clergat i perquè Mons. Omella ha estat clar i directe en molts afers no afrontats en els tres darrers pontificats.
Però, la raó de la inquietud clerical, diocesana, regular i prelaticia, és una altra, menys visible, però més pregona. La resumeixo en 4 punts:
1) El clergat que va viure el Concili Vaticà II, està ja pròxim o ja ha ultrapassat l’edat canònica de la jubilació. És un clergat, en general, intel·lectualment ben preparat. És un clergat en situacions personals ben diverses pel que fa a la seva salut i capacitat. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir les de fa mig segle) i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són pocs i molts en un estat físic molt deficient; els de “La Corda” quasi ja s’han extingit; els de “L’Obrera” són més, però tenen molts i eficaços continuadors; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei molt pocs; els vinculats a Germinans Germinabit són algun bisbe ja emèrit i alguns capellans ja atesos en institucions per a vells i impedits; els que han preferit la seva llibertat personal i seguir exercint el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria.
2) El clergat dels 50-60 anys, ha obtingut, en gran majoria, la titulació acadèmica de llicenciat en les facultats nostrades. Alguns, però, han obtingut el doctorat en llocs rellevants a l’estranger. Molts no han aconseguit el doctorat que van començar fa molts anys. És un clergat no molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són molt pocs; els de “La Corda” són ja una altre cosa; els de “L’Obrera” són molts més, i són respectats pel seu treball pastoral i social;; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants; els vinculats a Germinans Germinabit són també bastants; els que han preferit exercir el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria, però sempre són catalogats segons la seva ideologia eclesial. Molts d’aquestes edats són els responsables de les organitzacions institucionals, intel·lectuals i pastorals de l’Arxidiòcesi. La preparació acadèmica dels capellans d’aquestes edats és inferior als del grup 1, però, en general, són gent treballadora i eficient.
3) Els capellans dels 30-40 anys són, en canvi, tot un altre món. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir que n’hi ha de tots colors i tendències) i és molt poc diversificat pel que fa a les opcions eclesials: els de “L’Obrera” són molts i molt ben preparats i fan una acció pastoral rellevant; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants, també bastants els vinculats altres organitzacions com el Camí Neocatecumenal, Comunió i Alliberant, etc. L’acció pastoral, per aquest grup és, mantes vegades, s’hi identifica amb la seva pròpia carrera eclesiàstica i no els agrada ser manats, mediatitzats i, menys encara, dirigits pels del grup 2.
4) Els de 20 i tants anys i els seminaristes reprodueixen molt l’itinerari dels de grup 3. En general procediesen de cercles ben determinats i, moltes vegades, controlats pels “nous moviments” i les organitzacions que s’hi assemblen. Són molt crítics amb els del grup 2 i 3. No tenen masses afeccions pastorals. Menys d’intel·lectuals i critiquen fortament el baix nivell de les Facultats de Sant Pacià. Els hi agrada seguir vinculadíssim al seu grup eclesial original. Amb comptadíssimes exempcions.

6. L’Arxidiòcesi de Barcelona, té tot un repte de renovació, però una gran mancança de “materia ex qua”. Cal refer l’Església de Barcelona, però, cal també saber des d’on es parteix i a on es vol arribar.
En un món que està ja en una nova etapa de la humanitat, amb una immensa documentació molt abastable, amb uns mitjans de comunicació encomiables i vivint en una globalització i mundialització indiscutibles, seria molt preocupant que els nostres problemes endèmics representessin, com ho han estat quasi sempre, l’obstacle per assumir la gran proposta del Papa Francesc: predicar l’Evangeli, fora, al carrer, als pobres i amb una coherència de vida que l’hi sigui fidel.

Jaume González-Agàpito