EL CLERGAT DIOCESÀ I EL SEU FUTUR

1. Servir a l’Església com a clergue, representa avui una incògnita per el subjecte que creu que té vocació ministerial. La desorientació de molts capellans, els difícils tràngols en que han hagut de viure i la claudicació de la jerarquia catòlica respecte a fixar, transmetre i protegir la identitat del clergat diocesà han portat a no pocs a caure en mans de certes organitzacions que pretenen detentar la santedat, mesurada en pams i metres o sopesada en unces, lliures i kilos. Aquesta mena de sindicats de la santedat i de la perfecció, però, acaben essent una meva de garjola, de cel.la o de riendes que tenen la pretenció d’orientar, dirigir i controlar els detentors del servei ministerial a l’Església catòlica.
2. Superada, ja fa temps, l’arrogáncia jesuïtica que volia convertir els capellans en peons, una mica de segona categoria respecte a les grans virtuts i no pocs mereixements intel.lectuals dels membres de la Companyia, han aparegut, des de fa anys els imitadors en la forma religiosa proposada o els repetidors de les formes de control de les consciències, ara en una forma més aseglarada i més ‘simpàtica’.
3. Pesi els innombrables intents i moltes accions, disposicions i reglaments proposats per la Santa Seu, els seminaristes catòlics no han trobat la proposta de una formació adequada, veritable i concreta per a la vida ministerial a les diverses diòcesis i altres entitats canoniques equivalents o substitutòries. Ningú ha estat capaç de concretar aquesta preparació per al ministeri pastoral. I, el que és més greu, avui són escassos i un xic vacilants els qui s’atreveixen a escriure sobre l’entitat i la espiritualitat del clergat diocesà.
4. Fracassats o molt minces els intents de assolir a aquesta espiritualitat en unions, grups, moviments i altres organitzacions grupals, tenim avui el clergat diocesà desconcertat, desorientat o frustrat davant la inoperància dels seus responsables per oferir-li el que els capellans cerquen: una espiritualitat i una forma de vida propia i vàlida per als clergues diocesans.
5. El reconeixement, per part dels capellans, d’aquesta mancança és clar i unànime, encara que és dispar en les solucions proposades. Els seminaristes que han trobat també que això els mancava, no són pas pocs. Però, uns i altres, troben que la invasió dels suposats “remeis santificadors” fets quasi sempre “a la pelagiana”, com si es tractessin de propostes estoiques, budistes o maçòniques, són més aviat un suïcidi que no pas un remei. Quasi tots els capellans miren els bisbes diocesans, i també les seves agrupacions i conferències, tot estranyant un xic la seva poca operància al respecte.
6. És en front de tot això, que un capellà no entén que la gran proposta de Sant Agustí per a la vida regular del clergat diocesà no apareixi de nou amb tota la seva força i amb el seu vigor espiritual. I el capella es pregunta: tot i el molt mal que s’ha fet, a Barcelona, per impedir que aquesta gran propista agustinians apareixi de nou amb tota la seva força i el seu vigor, si no és un altre atemptat dels pelagians? O és que la jerarquia catòlica prefereix un clergat vulnerat, dispers, desorientat i en mans dels simoniacs que venen la salvació per uns camins realment anti-evangèlics?

Jaume González-Agàpito