EL NOSTRE HALLOWEEN

La niciesa actual de buscar punts de festa i de celebració ‘mitològics’ en una societat que vol ser ‘laica’ i vol oblidar-se d’un passat tingut per obscurantista i horrible, ha fet que els menors de cinquanta anys celebrin el ‘Halloween‘ com una mena de festa popular. El lloc d’exportació, com sempre cinematogràfic, de la idea van ser els USA. La data celebrativa: la nit del 31 d’octubre. Vint-i-quatre hores abans del dia i de l’hora en que els nostres avantpassats tocaven a morts, resaven, menjaven castanyes i panellets amb un xic de vi ranci.

L’origen proper de la celebració del Halloween és més que clar. Es tracta del Dia dels Difunts, mal celebrat gairebé arreu per raons laborals, en la festa de Tots Sants. La ascendència mitològica suposada seria la festivitat celtística del Samhain.

En el seu origen, Halloween també era la mateixa celebració religiosa del Dia dels Morts, transmesa als USA pels emigrants irlandesos en l’arribar allà durant la Gran Fam de 1840. El nom Halloween (testimoniat per escrit al segle XVI) dóna fe que és la mutació de l’expressió anglesa All Hallows ‘Eve (Vespres de Tots Sants). Era doncs la vigília del Dia dels Difunts, avançada 24 hores.

En els països de tradició protestant, Canadà, Estats Units, Irlanda i el Regne Unit, representava la mateixa celebració mortuòria catòlica mudada en una festa popular que, d’aquesta manera, no entrava en els problemes debatuts del Puegatori, dels sufragis pels difunts i de l’estat de les ànimes fins el retorn gloriós de Crist. Les activitats típiques de Halloween americà són el “Trick-or-treat”, les festes de disfresses, les fogueres, les cases embruixades, les bromes, els relats de por i les pel·lícules de terror. Tot molt in en aquest moment culturalment un xic decadent: el Dia dels Morts convertit en Dia dels Zombies i de la bruixeria, en un entorn carnavalesc. Els immigrats irlandesos van aportar a la festa dels USA les seves tradicions, més o menys, agrícoles. Entre elles el “Jack-o’-Lantern” (carbassa buida amb una espelma dins), inspirada en la llegenda de “Jack el Garrepa”.

La festa, però, no va començar a celebrar-se massivament fins a 1921. Aquest any es va celebrar la primera desfilada de Halloween a Minnesota. Després van venir les imitacions. Amb tot, la internacionalització del Halloween es va produir a finals dels anys ’70 i principis dels ’80. L’agent va ser el cinema i les sèries televisives. El 1978, s’estrenava “La Nit de Halloween” de John Carpenter. Aquesta pel·lícula va ser una referència per al cinema de terror de l’època amb innombrables seqüeles i imitacions.

El Halloween és una de les dates més importants del calendari festiu nord-americà i canadenc. A Europa, els joves de fa quaranta anys, van decidir importar el Halloween nordamercà: una mena de carnaval a l’americana. Les cadenes de l’oferta consumista s’hi apuntaren de seguida.

Però, l’èxit d’aquest carnaval mortuori radica en la seva mateixa mitologia. Els joves dels anys ’80, educats en l’agosticisme o l’ateisme acadèmic, necessitaven de la mitologia. Com que les esglésies s’havien ‘racionalitzat’ fins a excloure qualsevol ‘mitologia’ celebrativa mortuoria, que és la que demanen la dona i l’home del carrer, el poble va crear la seva propia mitologia murtuòria: el Halloween.

A la la nit de Halloween, vespre de Tots Sants, la porta entre els vius i els morts s’obre.  Els difunts, concebuts com esperits en pena, segons la més tradicional mentalitat catòlica popular, fan una mena processó als pobles i a les ciutats en els quals vivien. Visiten les cases dels seus familiars i coneguts. Per evitar la mala infuència d’aquests visitants inoportuns, els ciutadans poden posar un ciri o una espelma a les finestres per cada difunt de la família.

Originalment el “Truc o tracte” (en anglès “Trick-or-treat”, una llegenda popular d’origen cèltic) era la pena o el tracte que els esperits dels difunts, lliures de vagar per la terra la nit de Halloween, amb tota una altre caterva de entitats ‘espirituals’, imposen. Entre aquestes entitats hi ha una de malèvola que deambula per arreu. Demana també el “truc o tracte”. Rerp el nom de Jack O’Lantern, que ha passat a les carabasses de Halloween. Com a protecció va sorgir la idea de donar a les carabasses formes horribles per allunyar-lo.

Hom, però, es pregunta: l’antiga tradició del “Dia del Morts”, amb tot un ventall formidable de formes i de mitologies populars, que ha deixat, a casa nostra, en la festa de Tots Sants, únicament la visita als cementiris, les castanyes i els panellets, ha de ser substituïda per la seva rèplica cèltica-irlandesa-americana del Halloween? O, el nostre poble serà capaç de recrear les seves pròpies formes i mitologies per afrontar el gran problema de l’home, en la seva caducitat, en la seva mort, en la seva desaparició o en la seva pervivència? O, caldrà redescobrir en els ritus i les tradicions antigues del nostre poble, en els rituals mortuoris i en el Dia dels Difunts, tot això: caducitat, mort, aparent desaparició i creguda pervivència?

La resposta no és pas únicament socio-antropològica, presuposa aquelles preguntes que es fan en els diàlegs platònics i que Sòcrates responia amb tanta claretat.  Avui, en els diàlegs, als media, entorn de la festa de Tots Sants, apareix el drama de la nostra societat d’avui: l’home i la dona del carrer no sabem d’on venen ni a on van. És per això que celebren el Halloween de l’ambigüetat: un equívoc carnaval que vol tapar les grans preguntes.

Jaume González-Agàpito