EL PAPA FRANCESC D’ÉVOLE

1. Vaig conèixer Jorge Mario Bergoglio  fa quasi exactament 21 anys. Va ser una trobada ‘casual’. Ell no era encara cardenal. Feia uns 20 dies, el 28 de febrer de 1998, havia estat nomenat arquebisbe de Buenos Aires. D’entrada, es va identificar com un jesuïta argentí. De veritat, el nou metropolita de Buenos Aires anava a saludar al Papa. Jo, com a prevere de Barcelona. Era, llavors, el delegat episcopal per a la família de l’Arquebisbat de Barcelona. Anava a unes trobades internacionals a l’Aula Antiga del Sínode del Vaticà, presidides pel cardenal Alfonso López Trujillo. Bergoglio i jo residíem a Via della Scrofa número 70.

2. A Bergoglio l’havia promogut com a bisbe, com a arquebisbe coadjutor i con arquebisbe metropolita Mons. Ubaldo Calabresi, ordenat, ell, bisbe l’any 1969. Any en el qual Bergoglio havia estat ordenat prevere el dia de santa Llúcia, 13 de desembre, i jo el dia de sant Francesc d’Assis, 4 d’octubre. És a dir, enguany fa 50 anys.

Jo havia treballat amb Mons. Calabresi a la Nunciatura del Sudan i a la Delegació Apostòlica per al Mar Roig a 10 països. Calabresi era una persona no fàcil. Es va posar malalt i va haver d’anar-se a Itàlia gran part del temps en el qual jo vaig ser a Khartum. Va anar, després com nunci a Veneçuela i, tot seguit, a Argentina.

3. El mes de març de l’any 1998 vam xerrar, Mons. Bergoglio i jo, bastant. Jo vaig quedar encisat per aquell home. Ell i el que deia representaven molt del que jo volia i desitjava per l’Església, que ja havia començat, a la Santa Seu, una època un xic difícil i, sobre tot, a l’Arxidiòcesi Barcelona, en el 9è any d’un pontificat una mica compromès. La veritat, la transparència, la simplicitat, l’acolliment dels més pobres i dels més afligits, la radicalitat evangèlica i l’anti-carrerisme eclesiàstic eren, a Bergoglio, paràmetres evidents i personals en un clergue senzill, creient i coherent. Era un bon jesuïta, que havia sofert, com jo mateix, no poc de la ‘maquinaria’ no sempre comprensiva i evangèlica que l’havia emmarcat.

4. La primera trobada amb Bergoglio havia estat per a mi un moment d’esperança al constatar la voluntat de regeneració en un home d’Església de l’altre hemisferi. Això mateix, abans d’entrar a l’Aula Antiga del Sínode, ho vaig escriure en un full que vaig fer arribar al substitut de Secretaria d’Estat i antic company meu de curs de l’acadèmia diplomàtica del Vaticà, avui cardenal, Leonardo Sandri, al tercer pis, mitjançant l’ascensorista. Ara fa quasi exactament 21 anys que jo deia a Sandri que, després d’haver conegut a Bergoglio, “era una llàstima que als argentins no els fessin papes!”.

5. No sé si la meva ‘profecia’ va agradar massa al destinatari i a l’ambient wojtylià en el que es movia. La ‘història’ després va menar per uns camins una mica complicats la Santa Seu i l’Església de Barcelona. El 13 de març de 2013 i el 6 de novembre de 2015, van representar uns moments d’esperança en una i en l’altra institució. Però, allò que deia el cardenal Ottaviani sempre idem, en aquests sis i tres anys ja ens semblava, a alguns, que era el dogma imbatible. Allò de que “cal canviar-ho tot perquè no canvií res”  que afirma el protagonista de Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, semblava la confirmació. Calia, doncs, afermar les cordes i seguir la travessia contra omnes.

6. Ahir, però, aquest noi de Cornellà que es diu Jordi Évole  ens va presentar, a la Sexta, un Papa Francesc in suis naturalibus. És a dir, vaig tornar a sentir, en ell mateix, dels seus llavis i amb un rostre més vell, però, pacificat i més somrient, allò mateix que ara fa 21 anys vaig sentir a Roma de Jorge Mario Bergoglio. Ahir, vaig quedar literalment sorprès i encoratjat. Vaig donar gràcies a Déu perquè, 21 anys més tard, Bargoglio, ara Papa Francesc, diu el mateix que em va fascinar, en va captivar i va fer que desitgés que fos Papa. I vaig fer aquella pregària del Te Deum que, fa 48 anys, vaig sentir que deia Sant Pau VI, amb llàgrimes als llums: In te Domine speravi, non confundar in aeternum!

1 d’abril de 2019.

Jaume González-Agàpito