EL “PROBLEMA CATALÁN” I EL PROBLEMA D’ESPANYA

1. Un tant per cent molt important dels catalans volen la independència, que per a molts d’ells vol dir que desitgen establir la “República Catalana”.
Un altre tant per cent dels catalans volen una veritable autonomia per a Catalunya en un estat espanyol més o menys federal.
Un tant per cent notable de catalans vol una Catalunya viva en la única nació que, com contempla la Constitució Espanyola, és Espanya.
Un altre tant per cent, petit, vol la “veritable espanyolització de Catalunya” com una regió més en la única pàtria que és Espanya.
Un tant per cent molt alt el construeixen els catalans que, premuts pels imperatius de la subsistència o, en menys nombre, de la plutocràcia econòmica, ignoren o rebutgen certes polítiques que diuen que són el ‘circ’ que diverteix i/o ocupa els qui d’alguna manera tenen la vida més o menys resolta.
2. La manca del tant per cent dels independentistes que arribi o, millor, superi el 50% de la població legal de Catalunya i el menor tant per cent dels ‘unionistes’ en totes les seves varietats polítiques, ha portat a les institucions públiques i polítiques catalanes a una situació de muntanya russa que ja, però, quasi han superat “Les Corts” del Regne d’Espanya i que els deixaran molt enrere si hem de votar per tercera vegada els diputats i els senadors.
3. Tot plegat denota que la crisi del partidisme polític, el conflicte econòmic mundial, l’entitat del que és ara una nació i un estat, el canvi en les que són ara les grans potencies polítiques, l’imperi de les multinacionals econòmiques, la crisi en la Unió Europea, el terrorisme que, avui mateix fa 15 anys, va colpir malauradament els USA i que va desencadenar la “guerra contra el terrorisme” que colpeix, avui, arreu del món les societats establertes i els nous moviments polítics de tipus popularista i assembleari, han creat un nou “status a quo” per a tota societat que avui vulgui ser el “status ad quem” d’una determinada ideologia.
4. A casa nostra complica encara més la qüestió els mites que a Espanya i a Catalunya han sustentat o engendrat les ideologies polítiques actuals.
“Un estat que es el més antic d’Europa” perquè va començar amb el Reis Catòlics i que ignora que “Don Fernando el Católico” va tenir que deixar el Regne de Castella i Lleó i que fos el Cardenal Cisneros el regent. Que foren els drets d’herència els qui posaren en el cap de “Doña Juana la Loca” les corones de Castella, d’Aragó i de Navarra. Que les tres corones continuaven sobre la testa del monarca dels tres regnes fins al començament del segle XVIII. Que el nom de “Rei d’Espanya” cap rei el va usar fins a Elisabet II de Castella i I d’Aragó, en lloc del “Hispariarum (et Indiarum) Rex”. Que Espanya es una nació es deu a Napoleó I i al seu germà Josep, “Rei de les Espanyes”. Tots elles i mols més són fets que s’han ignorat constantment pesi a l’esforç ‘vertebrador’ del franquisme i que encara avui, però, usen els espanyols “de veritat”.
Fer de Catalunya un regne i un estat ‘immemorial’ vol dir ignorar com funcionava el Regne d’Aragó i tota la complicació dinàstica i política que fins a finals del segle XV va treballar i fer sofrir aquest regne i, en ell, els “països de llengua catalana”. Pensar que les quatre barres foren una invenció de Guifre el Pilós i no el resultat de la submissió al papat del regne d’Aragó. L’usar, a partir del catalanisme dels Jocs Florals del segle XIX, l’escut reial de les quatre barres com la bandera de Catalunya, fou un disbarat descomunal que avui ningú podrà arranjar. Pensar que els “Països Catalans”, es a dir els de llengua catalana del Regne d’Aragó, són una realitat històrica indiscutible, és desconèixer la història i ignorar la realitat actual. Muntar sobre això l’entitat de la Catalunya actual és un fet històric en els darrers 150 anys, però no quelcom que doni solidesa a una realitat nacional que es defensa.
5. Espanya, o les Espanyes, han de trobar una solució viable per al fet de la plurinacionalitat del seu territori.
Espanya i Catalunya avui són dues realitats que existeixen i s’han de justificar, no pas únicament històricament, sinó en la seva entitat real avui.
El que es va començar amb la Constitució de l’any 1978 cal que avui trobi una solució constitucional per solucionar el que és Catalunya i el que és Bascònia. Definir Espanya com a la sola i única nació de les Espanyes és aparentment una solució fàcil però no útil per a resoldre els problemes de la multi-nacionalitat del territori.
Avui Catalunya ha de resoldre problemes de tot ordre que ha plantejat l’independentisme. Però l’Estat espanyol no pot resoldre avui ni els problemes que plantegen els grups dels partits a les seves Corts, ni la majoria necessària per a formar un govern.
Pot ser “el problema catalán” és un veritable problema que cal solucionar. Però pot ser “el problema espanyol”, per arribar a qualsevol solució viable, ha de tenir en compte “el problema català” i cercar una solució viable.
Jaume González-Agàpito