EL VERB ERA DÉU AL PRINCIPI
- Evangeli Jo 1,1-3: “Al principi existia el Verb, i el Verb existia [abocat] vers el Déu [Pare] i Déu era el Verb, ell existia [abocat] al principi vers el Déu [Pare]: el tot per ell existex, i fora d’ell res existeix sense ell del que ja existeix.
[Jn 1:1 ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ λόγος, καὶ ὁ λόγος ἦν πρὸς τὸν θεόν, καὶ θεὸς ἦν ὁ λόγος 2 οὖτος ἦν ἐν ἀρχῇ πρὸς τὸν θεόν. 3 πάντα δι᾽ αὐτοῦ ἐγένετο, καὶ χωρὶς αὐτοῦ ἐγένετο οὐδὲ ἕν. ὃ γέγονεν].
- El Verb [ὁ λόγος] no és simplenent “la Paraula [de Déu]” con duen els liturgistes. Significa ñ, en grec, ‘estudi’, ‘argumentació’, ‘tractat’ o ‘discurs’. També ‘intel·ligència’, ‘pensament’, ‘ciència’, ‘estudi’, ‘sentit’: λόγος significa la ‘intel·ligència’ pura de l’ésser humà i també el llenguatge del pensament racional.
- Heràclit utilitza la paraula λόγος en la seva teoria de l’ésser: “No jo, sinó havent escoltat el λόγος, és savi dir junt a aquest que tot és un.” El λόγος era la gran unitat de la realitat: el real. L’ésser d’Heràclit, entès com a λόγος, és la intel·ligència que dirigeix, ordena i dona harmonia a l’esdevenir dels canvis que es produeixen en la ‘guerra’ que és la mateixa existència. Es tracta d’una intel·ligència substancial, present en totes les coses. El λόγος tria quines coses surten a la llum (neixen) i quines deixen d’estar selccionades (moren).
- Filó d’Alexandria utilitza la paraula grega λόγος per a significar la saviesa i, especialment, la raó inherent a Déu. Defineix el λόγος com a ment divina, i seu de les idees. El λόγος és el mitjà que utilitza Déu per donar forma a la matèria, i s’ha d’entendre com a intermediari entre Déu i el món.
El logos també designa, per a Filó, el gran sacerdot, m el veritable centre de l’estat jueu. És, per tant, l’expiador dels pecats, i el mediador i defensor de les persones. - En el cristianisme.
5.1. Després del segle i, el λόγος és traduït en el Nou Testament com el Verb i obté una significació cristiana especial; hi veien Jesús, el Crist, Fill de Déu, el primogènit de la creació.
5.2. En el pròleg de l’Evangeli segons Joan, s’esmenta el Λóγος, identificant-lo com una persona divina en el principi de la creació.
5.3. Els apologetes grecs subratllaven el paper de Crist, el Verb, en la creació, afirmant que la matèria no és eterna, sinó “creada” del no-res (Teòfil d’Alexandria) pel Verb (Jn 1, 3).
5.4. Per a Ireneu, Déu, mitjançant el seu Verb, que és el seu Fill, Déu mateix, es revela i manifesta a tots aquells a qui ell va decidir: el coneixen aquells a qui el Fill es vulgui revelar. Aquest Fill sempre existeix amb el Pare, i des del principi revela el Pare, els Àngels, Arcàngels, Potestats, Poders, i tots aquells a qui Déu vol revelar-se.
5.5. El gnosticisme li dona un significat molt semblant al de Filó i l’anomenen amb el nom de ‘sofia’.
5.6. Tertul·lià diferenciava entre el λόγος com atribut intern de Déu, i un altre λόγος que engendrà Déu, que es considerava una persona.
5.7. Altres teòlegs entenien λόγος ontològicament com “la raó de Déu” i inseparable d’aquest.
5.8. Els arrians, que s’oposaven a aquesta visió, al·legaven que al λόγος es predica sense l’article definit en grec, i això indicaria, que aquest λόγος era un “segon Déu” (δευτερος θεος), però no el Déu Totpoderós,
5.9. El Déu (ο θεος). Per als creients en la Santíssima Trinitat, el λόγος és interpretat com aquell que existia des del principi (αρχη) amb Déu (amb majúscula, perquè l’article ibdica el nom propi del Pare.M
5.10. Agustí d’Hipona diu que abans de l’existència de Déu, no existia el temps, la qual cosa converteix a la raó [λόγος] en l’energia de l’univers.
Mons. Jaume Gonzákez-Agàpito