Els paradisos fiscals són al BOE., hipòcrites!

En plena crisi econòmica i financera, els politics s’han sentit obligats a gesticular de cara a la galeria i a mostrar-se enèrgics en l’anunci d’estrictes i severes mesures contra els paradisos fiscals. Incapaços de trobar solucions a la recessió més important d’ençà de la gran depressió del 29, els líders del G-20 van considerar convenient l’amenaça i l’atac més furibunds adreçats a un boc expiatori que, de sobte, assumia les culpes d’una catàstrofe causada per d’altres. S’ha desencadenat doncs una autentica ofensiva de croada o de guerra santa contra els paradisos fiscals que, en realitat, és una manifestació evident d’hipocresia i cinisme. La primera cosa que cal dir és que aquests santuaris, refugis o amagatalls – que això és el que vol dir “tax haven” a no confondre amb “tax heaven” que si que podria traduïr-se com a cel o paradís – van ser creats i han sobreviscut gràcies a la iniciativa, el suport o la tolerància dels països grans. De pirates i contrabandistes sempre n’hi ha hagut, però les seves activitats quedaven fora de la llei. En canvi, els refugis fiscals tenen la base d’un estat petit o gran. De Monaco, Somerset Maugham en van dir que era un lloc assolellat per a persones ombrívoles. Tanmateix, a l’hora de la veritat, les grans potencies han utilitzat sempre els santuaris com a vàlvula de seguretat i com a instrument per a les seves empreses.

 

Si deixem de banda el diner del crim organitzat (narcotràfic, prostitució, corrupció política, terrorisme, etc) que cal perseguir i eradicar, veurem que el secret bancari i l’evasió tributaria s’apliquen fins i tot als països que ara en reclamen la persecució. A Londres, per exemple, els “mondom”, és a dir els dipositats de grans fortunes, queden eximits de declarar i tributa pels seus diners. Hi ha també illes – refugi en ple territori britànic, com ara Guernsey, Jersey o l’Illa de Man o les del Carib, amb milers de societats domiciliades. A la llista de paradisos de l’OCDE hi figuren països membres de la UE, verbigràcia, Luxemburg, Bèlgica i Àustria. No hi consten, tot i que també ho són Delaware, als EUA o Hong Kong i Macao a la Xina. Singapur ja representa la meitat del volum de banca privada i gestió de patrimonis de Suïssa. Queda, doncs, clar que tot aquest estat de coses responia a una voluntat generalitzada de tolerar permissivament unes pràctiques que es condemnaven de cara a l’exterior i amb la boca petita, mentre es sucumbia a la temptació de fer exactament el mateix dins el territori propi, és a dir, “onshore”.

 

La versió més perversa d’aquest replantejament és la que cada vegada més s’aplica a Espanya i que consisteix a situar els santuaris al BOE (“Boletin Oficial del Estado”). Com a conseqüència d’això, aquest és el país desenvolupat on el rics paguen menys impostos i mes fàcilment els poden eludir legalment gràcies a uns refugis tributaris creats pels governs socialistes i populars a favor dels beats posseïdors. Totes les crides a la solidaritat, a la justícia, a la redistribució de la riquesa o a la progressivitat dels impostos han acabat en un sistema en el qual les rendes del capital tributen un 18 p.c., molt menys que el IRPF que grava les rendes dels assalariats. Els beneficis de les empreses paguen tipus 30 vegades més alts que els de les inversions en valors mobiliaris. Els partícips d’un SICAV no paguen pràcticament res i el conjunt del règim tributari està ple de tarifes reduïdes bonificacions o exempcions per a determinats col·lectius privilegiats o grups de pressió que aconsegueixen sempre que els poders públics els facin el trajo a mida.

 

Vegin, si no, el tractament de preferència que reben els socis de l’Instutut de l’Empresa Familiar (els Entrecanales, Del Pino, Koplowitz, etc.) i, per contraposició, com els residents a Madrid, al País València, a Euskadi, Navarra i d’altres autonomies no paguen l’impost de successions mentre als catalans se’ls aplica amb tot el rigor, igual com el cèntim sanitari que se’ls carrega sobre el preu de la benzina. Es normal que els autors del “pelotazo” d’Airtel, adjudicada pel ministre Borrell i després venuda amb unes plusvàlues astronòmiques que no cotitzen si es reinverteixen en una nova operació especulativa?. O que Juan Abelló pugui pagar impostos mitjançant el lliurament d’una obra d’art cada any, mentre els assalariats, en lloc d’un Dalí o un Tàpies, han de pagar en diners. O que en plena crisi i mentre els obrers s’han d’estrènyer el cinturó, el govern Zapatero decreti que els banquers i les seves famílies (sic) poden declarar com a guanys del capital les retribucions que s’autoadjudiquen i que per al comú dels mortals tributen en concepte, més car és clar, de IRPF. En fi, que aquí seguim cometent el pecat contra l’Esperit Sant que és “defraudar l’obrer en el seu jornal”. I que si és veritat i no cinisme que el govern vol lluitar contra els refugis fiscals i fer justícia, doncs que comenci suprimint les normes en que s’amaguen els rics aquí a casa nostra, en lloc d’escudar-se en un pretès combat contra els paradisos estrangers a fi que tot segueixi igual.

 

 

 

Francesc Sanuy

Grup Aribau