ELS QUI NO FEM VACANCES

Part del juliol i quasi tot l’agost és un temps negatiu a Barcelona.

Negatiu perquè els midia ens tracten a quasi tots com a vacacionistes integrals i ens donen omnia per omnibus: programes informatius de repetició continua, col·laboracions d’erudits pagats i altres informacions que són, però, interessants i que, Deo gratias, contradiuen la frivolitat i non curance habitual en els nostres mitjans informatius.

Negatiu perquè moltes botigues i altres serveis per a l’home i la dona comuns tanquen perquè és temps de vacances.

Negatiu perquè són evidents els pobres i miserables que no tenim llocs per ‘descansar’ i ‘recuperar-nos’ i que han d’anar per Barcelona cercant quelcom que els faci sentir l’estiu.

És però positiu perquè moltes de les ‘collonades’ d’una ciutat gran i plena de convencions fan vacances.

Durant el dia el centre de Barcelona sembla Orlando: innombrables visitants degudament vestits de turistes que segueixen els circuits dels llocs que els mites d’última moda han imposat.

Els vespres i les nits, al centre, són el carnaval que permet pensar que Barcelona és l’umbilicus mundi del turisme espanyol. Als barris suburbials, de gent treballadora o de gent benestant, aquests dies són temps de pau i de descans.

Les vacances són un do de descans i de canvi de ruta per als afortunats. Són el temps que la legislació dona per als assalariats. Són quelcom apetible per els menys potentats. Són quelcom desconegut per a molta gent de a peu.

Jo fa quasi trenta anys que no faig vacances. Penso, però, que juliol i agost són una època feliç a Barcelona per als que no fem vacances.

Jaume González-Agàpito