FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito