Halloween

Amb el mot Halloween s’anomena una festivitat tradicional heretada de les celebracions en el països celtes de la commemoració de tots els difunts. S’ha estès ràpidament arreu del món i, en especial,  als països anglosaxons i, avui, quasi a tot arreu del món occidental.

Fa molts segles a Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d’octubre se celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l’any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gaèlica Samhain literalment vol dir “final de l’estiu”. El dia que celebraven Samhain era, per tant, el dia abans del cap d’any. S’encenien, com nosaltres fem per Sant Joan, grans fogueres per foragitar, deien, els esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s’encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

En el catolicisme roma el dia de la consagració a Roma de l’església de Santa Maria de Tots els Màrtirs (Panteone) es convertí en la Festa de Tots els Sants i, el dia següent, en la Commemoració de Tots els Fidels Difunts. El 1 de novembre es convertí en All Hallows Eve (anglès antic per All Saints Eve, és a dir: “Dia de Tots Sants”, i es va sacralitzar la seva vigília.  D’aquí prové el mot Halloween.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units. Això s’estengué a quasi tot arreu a partir dels relats les series i les pel·lícules  de misteri i d’horror.

Això és el que han rebut els nous adolescents, els joves i els infants a les nostres contrades. Ens ha arribat una festa un xic estranya i molt curiosa per les dones i els homes de més edat. És però l’herència que han deixat un parell de generacions que volien fer radicalment allò que va escriure Tomàs d’Aquino: “Recedant vetera, nova sint omnia”. El que passa és que la societat humana és tant divertida que fa que els més joves s’interessin, assumeixin, riguin i plorin amb tot allò que aquelles dues generacions volien sepultar i oblidar per sempre del que els havia arribat dels seus pares i avis.

Jaume González-Agàpito