IMPORTÀNCIA DEL PROFETISME ALS ORIGENS DE LA HISTÒRIA D’ISRAEL

El profetisme va tenir un paper fonamental en la configuració de la identitat religiosa, política i social del poble d’Israel durant els seus orígens històrics. A través de les figures dels profetes, el poble d’Israel va articular la seva relació amb Yahweh, va legitimar les seves institucions i va respondre a crisis com guerres, exilis o tensions internes. Tot això apareix als segles VII-Vi a. C. Després evoluciona la interpretació, transfirnant en “profetes” les figures capdals del judaïsme. A continuació, apunto els aspectes clau del seu paper:

1. El profetisme com a vehicle de la voluntat divina

Els profetes van ser percebuts com intermediaris entre Déu i el poble. És per això que en la Biblia post exílica Moisès és considerat el primer profeta en la tradició jueva. Aquesta funció era crucial per:

Legitimar l’aliança (brit): Els profetes recordaven el pacte entre Yahweh i Israel, especialment durant moments de crisi (p. ex., l’exili a Babilònia).
Transmetre lleis i normes: Així Moisès, és transformat en profeta: va rebre les Taules de la Llei al Sinaí, fonamentals per a l’estructura legal i ètica d’Israel.
Amenaçar o consolar: Profetes com Jeremies o Isaïes anunciaven càstigs per la infidelitat (idolatria, injustícia social) o esperança de restauració.

2. Paper polític i social dels profetes

Els profetes històrics no només eren figures religioses, sinó també agents polítics que qüestionaven el poder establert:

Critica a la monarquia: Profetes com Natan (enfrontat al rei David) o Elies (contra Acab i Jezabel) denunciaven la corrupció i l’abús de poder.
Defensa dels dèbils: Profetes com Amós o Miquees exigien justícia social, defensant els pobres, les vídues i els orfes, un tema central en la identitat d’Israel com a poble escollit.
Resistència cultural: En períodes de dominació estrangera (p. ex., l’imperi assiri o babiloni), els profetes van reforçar la identitat israelita enfront de pràctiques paganes. Un profeta-sacerdot té un gran paper en això.

3. El profetisme i la construcció de la memòria col·lectiva

Els relats profètics van ajudar a estructurar la història d’Israel com a poble:

L’Èxode i la conquesta: Traslladant a Egipte en el passat, tota la problemàtica de l’exili babilònic, la figura del “profeta Moisès“ va simbolitzar l’alliberament i la formació d’un poble lligat per una promesa divina.
L’exili i el retorn: Profetes com Ezequiel van reinterpretar el desastre de l’exili (586 a.C.) com un càstig diví i van promoure l’esperança d’un nou començament, essencial per a la supervivència nacional.
Redacció de texts sagrats: Molts llibres profètics es van compilar durant o després de l’exili, servint per redefinir la identitat d’Israel en un context de diàspora.

4. El profetisme i el monoteisme ètic

Els profetes van ser clau, pot ser històricament, en la transició cap a un monoteisme ètic, allunyant-se del politeisme cananeu:

Denúncia de la idolatria: Profetes com Osees o Isaïes insistien en la exclusivitat de Yahweh.
Ètica com a culte: La justícia i la misericòrdia es van convertir en prioritats sobre els rituals buits (Isaïes 1:11-17).
Universalisme: Alguns profetes (p. ex., Jonàs o Isaïes) van plantejar un missatge universal, expandint el rol d’Israel en el món.

5. Influència en el judaisme postexílic

Després de l’exili (segles VI-V aC), el profetisme va evolucionar cap a l’esperança messiànica i l’apocalíptica (p. ex., Daniel), influint en moviments com l’essenisme o el cristianisme. La idea d’un nou pacte (Jeremies 31:31) va ser central per a les religions abrahàmiques.

Conclusions

El profetisme no només va marcar la consciència religiosa d’Israel, sinó que va ser un motor per a la seva supervivència històrica.
A través dels profetes, Israel va reinterpretar les seves derrotes com a part del pla diví i va construir una identitat basada en la justícia, la llei i l’esperança.
Aquesta herència profètica, clau en el moviment apocalíptic, continua sent un pilar del judaisme inel cristianisme.

Mons. Jaume González-Agàpito