JORDI PUJOL I EL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ

1. Després del congrés re-fundacional, Convergència Democràtica de Catalunya es dirà Partit Demòcrata Català (PDC). Ara comença la segona estació en una dura batalla interna: triar la direcció executiva.
L’estat d’agitació que ha viscut el congrés del nou Partit Demòcrata de Catalunya ha estat una veritable revolució interna: a través de primàries, el 23 de juliol, alguns volen es vol castigar molts noms i també una direcció que, diuen, està desconnectada de les bases.
Els quadres joves, els ‘renovadors’, els implicats en el poder municipal i alguns cinquanteners crítics volen oposar-se a la llista apadrinada per ‘l’aparell’ i encapçalada per Jordi Turull. Diuen que no es pot vendre un nou partit amb Mas, Munté i Turull al capdavant.
2. Un equip de consens hauria d’estar integrat, pensen alguns, per quadres joves, afins a la cúpula, per dirigents municipals i per membres de corrents més ideològics: els liberals i els socialdemòcrates afins a Josep Rull.
Si no s’arriba a una entesa plural, hi hauria moviments per bastir un projecte al voltant de Marta Pascal i de David Bonvehí. Altres diuen que l’opció de Turull no és del tot ben vista per Mas i Puigdemont. Ens tercers pensen que cal que es pronuncií Miquel Buch del corrent “Moment Zero”. El congrés suara celebrat pot alterar els equilibris i dur-lo al lideratge orgànic.
Diuen els més crítics que s’ha oblidat la creació d’una estructura més horitzontal. Es volen fixar unes regles de joc a l’hora de fer les candidatures que es poden presentar fins dimecres a les vuit del vespre.
El document d’incompatibilitats fa que els membres del Govern no puguin formar part de la direcció executiva, així com tampoc alcaldes que compaginin la feina amb l’acta de diputat.
Puigdemont va adreçar un missatge de pocs minuts als associats al PDC en què els va demanar posar-se al servei del país per culminar el camí “insubornable” cap a la independència. Citant el poeta J. V. Foix, el president de la Generalitat, que va deixar clar que parlava com a càrrec institucional, va indicar: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
3. Alguns ja de certa edat vam posar ja en acte aquesta recomanació del confiter de Sarrià citada pel Molt Honorable President de la Generalitat.
El divendres anterior, vaig dinar amb Jordi Pujol, Francesc Sanuy, Joan Guitart, Maria Eugènia Cuenca, Lluís Prenatefa, Andreu Gispert, Bartomeu Vicens Sagrera i Carles Domingo, en un petit restaurant del carrer Aribau.
Jordi Pujol va respondre a una pregunta, no fàcil, de Francesc Sanuy amb una serenor, una sinceritat i amb un sentit de les exigències de la pròpia consciència que va deixar admirats als altres nou comensals.
El president emèrit de la Generalitat va palesar obertament el seu sentit de culpa en alguna cosa. Però també els ideals que durant diverses dècades l’havien mogut i motivat.
4. Un servidor, el tercer més jove de la reunió, em vaig atrevir a dir que una cosa és el sentit de culpa i una altra la infracció legal, car “De internis nemo iudicat”. Un episodi de Alfred Hitchcock Presents de 1988, intitulat Prosecutor, exposa, en el llenguatge característic del factòtum de la sèrie, perfectament el que jo volia dir. És el conflicte entre un fiscal immoral i un criminal moral i de consciència exigent davant de la llei vigent i d’una sentència de la judicatura.
També vaig dir, però, que no ens és lícit fer la “Damnatio memoriae” de 23 anys d’una presidència de la Generalitat, ni de qui, en acabar el seu darrer mandat, es va retirar de la primera línia política i va deixar la direcció del partit en mans d’Artur Mas, tot i que va continuar com a president de CDC i va ser nomenat “President Fundador de CDC” i que, el 2008, fou proclamat de nou president de CDC, càrrec que mantingué fins a l’any 2012, quan passà a ser president honorari de CDC.
Tot això, també per als que, com jo, som de la “diàspora exterior” és quelcom que cal no oblidar.
5. El 25 de juliol de 2014, Jordi Pujol Soley va confessar, per mitjà d’un comunicat personal, que havia mantingut durant 34 anys, incloent els 23 en què va ser president de la Generalitat, “diners ubicats a l’estranger” provinents d’una deixa del seu pare, Florenci Pujol i Brugat, i que no els havia regularitzat perquè no “va trobar mai el moment adient”. El cas, després de tota una inacabable sèrie d’episodis i d’investigacions, es troba actualment sota investigació judicial. Jo crec que quan s’emetin les sentències serà judicat tot plegat i seran castigats els culpables.
Però jo i més d’algun dels assistents a aquell dinar, escoltant i parlant, ens preguntàvem a on aniria a parar tot allò que començava aquella tarda al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, a tocar del Fòrum.
A taula teníem l’origen i molts dels protagonistes de Convergència Democràtica de Catalunya. Allò ens enamorava? No ho sé.
El que començava aquella tarda ens exaltava? Doncs, no. Més aviat ens preocupava i no poc.

Jaume González-Agàpito