KANT: RELIGIÓ I CRISTOLOGIA

La religió, en el pensament d’Immanuel Kant, és un fet exclusivament moral:

“La Religió és (considerada subjectivament) el coneixement de tots els nostres deures com manaments divins”.

Per Kant la religió neix d’una exigència moral: els homes tendeixen a unir, a associar-se. S’uneixen constituint l’Estat per protegir exteriorment la seva llibertat. Però tendeixen també a constituir una societat fundada sobre la identitat i unitat d’intencions, una societat purament moral, amb vincles purament interiors: la societat de tots els homes que observen la llei moral. Tot això amb la finalitat que, en la unió amb els altres homes, cada un es senti confortat en la lluita contra el mal i estimulat al bé. Aquesta societat d’esperits, a diferències dels estats, ha de ser una sola per a tots els homes, ja que una sola és la llei moral, i és l’Església, en el sentit més genuí del terme, l’Església invisible, com a societat de tots els homes de bona voluntat.

Però l’home, que és també un ésser sensible, sent la necessitat d’actuar també de manera tangible, exterior, aquesta unitat, i així sorgeix l’Església visible: “La veritable Església (visible) és la que representa el regne (moral) de Déu sobre la terra, quan és possible a l’home realitzar aquest regne “.

Basant-se sobre aquest concepte de l’Església, Kant enumera les seves característiques: universalitat, puresa (els seus motius han de ser purament morals), llibertat en la unió dels seus membres, immutabilitat.

Però, com que els homes s’eleven difícilment a conceptes suprasensibles, purament morals, per persuadir que és el seu deure l’obrar moralment, cal presentar-los la moralitat com un servei que cal fer a Déu, i cal posar-los davant la voluntat de Déu en una manifestació sensible, històrica, en una Escriptura. Així es converteix la religió, de pura religió racional o natural, en religió històrica o estatutària. (En lloc de estatutària, Kant empra també els termes ‘revelada’ o ‘positiva’):

“La Religió, en la qual jo he de saber previament que quelcom és un manament diví per reconèixer-lo com un deure meu és la Religió revelada (o necessitada d’una revelació), per contra, aquella en la qual he de saber primer que quelcom és un deure, abans que pugui re-conèixer com manament diví, és la Religió natural. Aquella que declara moralment necessàri, és a dir, un deure, és només la Religió natural que pot també ser anomenada racionalista (en assumptes de fe). Si nega l’efectiva realitat de tota revelació divina sobrenatural, es diu naturalista, si admet aquesta revelació, però afirma que coneixer-la i acceptar-la per efectivament real no és requerit necess¡ariament per a la Religió, llavors podria ser anomenada racionalista pura, però si té per neccessària la Religió universal, la creença en aquesta revelació, podria anomenar sobrenaturalisme pur en assumptes de fe”.

Kant diu, doncs, ‘racionalista’ a qui considera només necessària la religió natural i ‘sobrenaturalista’ a qui té per necessària també la religió revelada. Distingeix, després, al racionalista pur – que no nega ni afirma l’existència d’una revelació positiva, però es desentén d’ella – del qui nega l’existència de tota revelació sigui quina sigui. Kant, però,  professa el racionalisme pur.

El tema cristològic en Immanuel Kant i els seus antecessors immediats és molt curiós

A partir del seu posicionament, sobre l’origen i la naturalesa de la religió revelada, es comprèn que, per a Kant, res signifiqui l’aspecte teològic d’aquesta mateixa religió. Aquest aspecte, no és, per a ell, sinó el aparell necessari per inculcar, en l’ànima de la multitud, principis morals.

Amb tot, Kant creu que el cristianisme és l’única religió positiva que pugui ser reduïda a pura religió natural. Així com no li interessa el contingut teorètic del cristianisme, així també es desinteressa dels seus orígens històrics (autenticitat dels Evangelis, etc). Per a ell el valor de les doctrines cristianes el dóna el seu contingut moral, no el fet que siguin revelades o no. I, en quatre pàgines escasses, prenent de l’Evangeli (gairebé sempre el segons Mateu), Kant resumeix la seva concepció sobre el contingut moral del cristianisme.

No obstant això, Kant afirma que, històricament també, el cristianisme és una religió docta, positiva. També, en ell, han prevalgut els elements ‘estatutaris’, positius, i també ell s’ha convertit en superstició i clericalisme.

Però, com ha passat aquesta corrupció del cristianisme?

“El antropomorfisme, que, en la representació teorética de Déu i de la seva essència, és quasi inevitable per als homes i, d’altra banda, bastant innocent (sempre que no influeixi en els conceptes del deure), és atenent a la nostra relació pràctica a la voluntat de Déu i per a la nostra moralitat molt perillós; ja que en ell ens fem un Déu en la manera que creiem poder, amb la major facilitat, guanyar-lo per al nostre profit i ser dispensats de l’onerós esforç ininterromput d’obrar sobre l’íntim de la nostra intenció moral “.

Kant busca, en els dogmes cristians únicament una concepció moral. També, la persona del fundaor del cristianisme és vista, contemplada i interpretada en aquesta perspectiva.

Hi ha, però, en Kant una veritable fascinació per Crist. Per un Crist vist des d’una perpectiva típicament il·luminista: Crist era, per als ‘il·lustrats’, la personificació de l’ideal suprem de la moralitat humana. D’aquesta fascinació ‘il·lustrada’ per Crist, no es van lliurar molts dels teòlegs del segle XVIII. La qüestió va ser ja preparada pel plantejament de la nova problemàtica en les obres de Faust Sozini († 1604) i de Jacob Arminius († 1609) i va ser represa, al segle següent, amb més força i determinació per abocar a la cristologia de les Llums. El problema era aquest: com es pot atribuir al Jesús històric un valor ‘objectiu’ i racionalment vàlid i presentable filosòficament. En aquestes coordenades, i per la doble influència intimista tant del protestantisme com del jesuïtisme catòlic, ambdues dependents dels plantejaments preluteranos de la Nova Devotio, l’atenció recau majoritàriament sobre l’aspecte humà de Jesús. El Jesús mestre i referència del comportament ètic i moral apareix com una cosa digerible en aquesta època marcadament racionalista.

En aquesta direcció, i ja en ple segle XVIII, Johann Salomon Semler (1725-1791) va lluitar contra certes interpretacions cristològico-soteriològiques tradicionals, encara que ell mateix no va discutir la ‘objectivitat’ del procés de revelació que es produeix de manera única i singular en la persona històrica de Jesús. Acceptava el significat de Jesucrist per a l’home, en plena concordança amb el il.lumisnisme regnant, en la seva funció espiritual i moral. Crist apareix com una nova creació moral:

“Quan es parla de la sang i de la mort, de satisfacció, de mèrits, etc.de Crist, s’ha de rebutjar tota idea de correlació física i exterior entre causa i efecte, i pensar únicament en una causa moral, una correlació i un resultat morals”.

I encara i el seu tractat sobre la divinitat de Crist escriu:

“En Crist no compta més que la creació moral constantment nova […]”.

Aquesta peculiar manera d’abordar a Jesucrist i el seu paper en la soteriologia cristiana, en contrast frontal amb les dades de la tradició, va condicionar, i no poc, tant a la ‘Il·lustració’ protestant com als ‘il·lustrats’, o els que volien passar com a tals, en el catolicisme. També va influir poderosament en Emmanuel Kant.

En una obra tardana de Kant, però tan significada i fonamental sobre la religió, com és La religió dins dels límits de la sola raó, publicada el 1793, trobem la seva contribució més significativa sobre la persona de Crist. Kant demostrar que, en la religió cristiana, es troben elements de la religió racional, més encara que precisament en la religió cristiana, segons la interpretació crítico-filosòfica que ell mateix proposa, és la quinta essència de les veritats fonamentals inherents a una fe pràctica racional.

A la primera part, la doctrina del pecat original és interpretada com el mal radical de l’home: com aquella inclinació al mal que ens empeny a allunyar-nos, en les màximes que guien la nostra acció, de la llei moral que, no obstant això, nosaltres coneixem. D’aquesta inclinació al mal pot lliurar-nos únicament una “revolució de les intencions”, una “transformació de la manera de pensar”. Tot això perquè l’home pugui restaurar-hi la seva inata predisposició per al bé, decidint ser virtuós només pel pur deure.

Per obtenir aquest resultat, com s’explica a la segona part de l’obra, la religió ens reenvia a l’arquetip de la perfecció moral, és a dir, Jesucrist com a idea personificada del principi del bé.

A la tercera part, Kant interpreta la idea del Regne de Déu en el sentit de la comunitat que està sotmesa a la llei de la virtut com a principi regulador de l’obrar, és a dir, com la invitació a superar l’estat ètic de la naturalesa en el qual el principi del bé està incessantment en lluita contra el mal. En la quarta part, s’esbossa una severa crítica del ritualisme religiós i al poder sacerdotal.

La conclusió de l’obra és tota una declaració de principis:

“Però encara no s’ha vist que aquells homes afavorits segons la seva opinió de manera extraordinària (elegits) avantatgen en gens ni mica a l’home naturalment honrat, en el qual es pot confiar en el tracte, en els negocis i en les necessitats; més aviat s’ha vist que, presos en conjunt, amb prou feines poden suportar la comparació amb aquest últim. Això prova que el just camí no és anar de l’atorgament de la gràcia a la virtut, sinó més aviat de la virtut a l’atorgament de gràcia “.

Crist és vist, doncs, en Kant, en una doble polaritat, D’una banda, el fascina i, per altra, li sembla en neta oposició amb aquella ‘llum’ de la raó a la qual ell pretén romandre ‘críticament’ fidel. També la figura de Jesús, que presenten els relats evangèlics, va exercir sobre Kant una forta atracció, especialment pel que fa a la consciència moral, que, no en va, s’havia format, en ell, seguint els paràmetres del pietisme protestant. El principi bo i el dolent, lluitant entre si i la inuficiencia de la llibertat de l’home per lluitar en aquest assumpte apunten clarament al terreny sobre el qual construeix el seu pensament.

La seva formació protestant és, doncs, cabdal per entendre el pensament cristològic de Kant, tant pel que fa a la manera d’abordar el tema, com per les conseqüències que tindrà, en el futur, l’aproximació ‘racional’ a Jesús de Natzaret. Acceptar Jesús com redemptor històric, l’essència del missatge de la Reforma i dogma fonamental del pietisme protestant, li sembla a Kant que implica “un caure en la degradació de l’esclavitud”, al renunciar al compromís moral que, en primera persona, implica el home lliure, per sotmetre a una religió històrico-positiva vertebrada per les pràctiques de culte, pels dogmes, per l’aparell eclesiàstic. I, precisament tot això, no pot ser acceptat per la raó crítica, encara que Kant està convençut, i en això s’aparta de l’opinió comuna del Il.luminisme, que l’home pecador no pot, per si mateix, sortir de la situació de pecat, del “mal radical” com Kant l’anomena, amb les soles forces de la seva llibertat.

La solució proposada per Kant a la llum de la raó, està en perfecta harmonia amb la cristologia protestate de la seva època: es tracta d’una interpretació ètico-pràctica de la figura de Jesús, que actua sobre l’home, no mitjançant l’acció històrica de una persona concreta, sinó en la seva entitat com a ideal de la moralitat, suscitant així l’entusiasme per la perfeccción de la disposició moral que representa i, d’aquesta manera, és uan ajuda eficaç per superar la debilitat congènita de l’home. En una paraula, la dogmàtica protestant, a partir d’una interpretació racionalista, desplaça, ja molt prematurament, l’accent històric de la figura de Jesús a favor d’un ideal més ‘transcendent’, és a dir absolut i racional: l’exemplaritat moral. Jesús deixa de ser el Déu-Encarnat-Salvador (Soter) per assemblar-se, més i més, a un mestre moral segons el model de Sòcrates.

No és, doncs, la persona de Jesús, en la seva unicitat i irrepetibilitat soteriològica, el que està en el vèrtex de la concepció kantiana, sinó la idea Christi, com a home primordial. És, en el fons, la idea que tot home porta en si mateix, com a ideal més alt, el veritable i propi Emmanuel: Déu-en-nosaltres. Ultrapassant àmpliament l’estricte horitzó de la Il·lustració, i inaugurant així una posició completament original respecte a la relació fe cristiana i raó, Kant afirma que, en els límits de la raó crítica, no hi ha només la idea racional de Crist, sinó també el Jesús històric de la fe, que no pertany a la raó com a tal, però que aquesta no pot ignorar-lo del tot ja que ella mateixa sembla conduir inevitablement a un ideal ètic personalitzat.

Jaume Gonzáles-Agàpito