Keynes revisitat.

 

El cas de John Maynard Keynes és realment, extraordinari. Poques vegades, un economista havia estat tan d’actualitat com ell, en la crisi econòmica present, 62 anys desprès de la seva mort. No és la primera revifalla que fa i que invita a retrobar-lo i redescobrir-lo. Fa més de 30 anys, el president Nixon ja va afirmar, per exemple, que tothom s’havia tornat Keynesià. Igual com Strauss-Kahn va invocar les seves teories, en prendre possessió del càrrec de gerent del Fons Monetari Internacional, institució considerada tradicionalment el més fort bastió i el més irreductible guardià de l’ortodòxia fiscal i del liquidacionisme liberal dels sectors amb problemes que, segons l’escola austríaca (von Mises i Hayek), havien de ser les víctimes propiciatòries de la necessària purga, que tota depressió comporta, i desaparèixer. Modestament, jo també voldria fer un repàs dels meus llibres de text i evocar que llavors es pensava que no es podia deixar la purificació i la renaixença de l’economia a les forces del mercat i que no era acceptable confiar la recuperació a un Estat en la seva mínima expressió. Des de l’esquerra es reclamava el càstig dels xarlatans, dels ineficients i dels estafadors, mentre que la dreta socialment més conservadora seguia els preceptes dels austríacs i es negava a entendre que els principals enemics del mercat lliure i de la democràcia són la depressió i l’atur. Cosa que, naturalment justifica i reclama la intervenció dels governs.

 

Al final dels anys 20 del segle passat, Herbert Hoover va afirmar que. amb 45 milions de llocs de treball els EUA estaven a punt d’eliminar la pobresa. Però l’ultima setmana d’octubre del 29 a la borsa va ser com si les cascades del Niàgara haguessin entrat per les finestres. Heilbroner explica en el seu llibre sobre  Keynes que en aquells moments si hom comprava accions de Goldman Sachs ja les lliuraven amb un revòlver gratuït. I que els liberals no eren capaços de fer un diagnòstic ni de proposar un remei. En canvi, Keynes ja havia acumulat una fortuna, s’havia casat amb la primera ballarina de la companyia Diaghilev, era president d’una companyia d’assegurances, dirigia un teatre i col·leccionava art contemporani. Va néixer el dia que morí Karl Marx i va arribar a ser l’arquitecte del Capitalisme Viable. Va participar com a tècnic a la Conferencia de Versalles el 1919 i va avisar que els termes del Tractat que Clémenceau va imposar, amb maniobres que descol·locaren Wilson, seria la base d’una formidable reacció alemanya d’autarquia i militarisme. Va escriure al Manchester Guardian, va donar classes a Cambridge, va escriure contra el fetitxisme de l’or i va contribuir al tresor dels aforismes anglesos amb l’axioma: “ a llarg termini, serem tots morts”.

 

El 1930 va publicar el “tractat sobre el diner” i es va plantejar quines eren les causes de l’atermància d’etapes de prosperitat i de depressió. Els analistes anteriors havien dit que els cicles eren com uns desordres nerviosos massius de naturalesa mental i que passaven de desànim, desconfiança, desesperació, excitació i decepció fins al pànic. Però no deien quines eren les causes d’uns fenòmens d’histèria col·lectiva tan estesos. Jevons va estudiar els cicles econòmics dels segles XVIII i XIX i va determinar que les crisis tenien una durada mitjana de 10,46 anys. Mentres tant, Sir William Herschel va establir una periodicitat de les taques solars de 10,45 anys. De manera que, tot combinant les dues dades, es va utilitzar l’argument que el sol tenia influència climàtica, que les pluges afectaven les collites i, de retruc, els cicles econòmics. Desprès , però, es va afinar una mica més l’astronomia i va resultar que la mecànica celestial donava una periodicitat de 11 anys. Per tant, la recerca es va orientar cap a la terra i cap a l’estalvi, que a mitjans del s. XIX, s’havia escampat en capes més àmplies de la societat i s’havia independitzat i divorciat de la inversió. I a partir d’aquí, Keynes va posar fill a l’agulla. Els inversors compraven diner o rebien préstecs dels estalviadors i el mercat del diner tenia un preu i un tipus de interès. Per l’oferta i la demanda, un excés de diner en rebaixava el preu i figura que havia d’estimular novament la inversió. Però durant la Gran Depressió aquest rebot no es va produir.

 

Aquesta va ser una de les grans aportacions de Keynes: que quan l’economia toca fons, pot ser incapaç de reaccionar per ella mateixa i de generar la seva recuperació automàtica, que la prosperitat depèn de la inversió i que el sadollament és l’amenaça de la inversió. D’altra banda, tenia clar que, si no era fàcil d’estimular directament la inversió, es podia impulsar alternativament el consum. Naturalment, en proposar el rescat del capitalisme, plantejava, en termes morals, la necessitat de socialitzar la inversió. Un requisit ètic i lògic que no es fa visible ara i equí entre nosaltres, pobres contribuents que fem transfusions de sang als multimilionaris que van a pidolar ajuts finançats amb els nostres impostos amb la gorra a la ma, però, això si, en avió privat. Els EUA van sortir del pànic de 1873 gràcies a la inversió en ferrocarrils i des del 1907 amb la creació de la Reserva Federal. A l’antic Egipte feien piràmides i a Europa durant l’Edat Mitjana, catedrals. Ara sembla que, a la UE, el 2009 podria ser com el 1932 als EUA l’any d’un tímid inici de represa al segon semestre. Llàstima que els pronòstics dels experts facin tres excepcions pels països que necessitaran més temps degut al problema immobiliari: Irlanda, Regne Unit i Espanya.

 

Francesc Sanuy.