LA CONSTITUCIÓ DE 1978 AL SEGLE XXI

1. Quan es va promulgar la Constitució del Regne d’Espanya jo tenia 37 anys.
Va representar un moment molt important en la història de l’Estat espanyol que acabava de sortir d’un llarg període que ha estat estudiat, blasmat, criticat, valorat i, per la majoria dels ciutadans, oblidat.
Per als joves d’avui, és com la monarquia borbònica, la dictadura de Miguel Primo de Rivera, la ‘dictablanda’ de Dámaso Berenguer, la II República i la Guerra Civil, per a mi quan jo era infant i jove. Un temps del passat que havien viscut els meus pares. Aquest període fou, però, quasi la mitat dels anys que jo tinc ara.

2. Molts, el 1978, havíem lluitat per a que fos possible un canvi dins d’uns paràmetres democràtics per a un estat que era el nostre.
La Constitució, promulgada el 6 de desembre de 1978, fou la voluntat de construir un estat que, superant “les dues Espanyes” que des de feia molts anys, havien lluitat aferrissadament entre sí, representés, en la pluralitat de pobles, llengües, interessos econòmics i exigències socials i respectant les diverses opcions polítiques, fos el marc per poder construir un període de llibertat, de justícia i de pau social.
No poca gent estava en contra del text constitucional que es va aprovar. Molts lluitaren contra ell. Curiosament molts són els mateixos, amb els seus seguidors i deixebles, que actualment ens indiquen el text constitucional com la quinta essència de la nació espanyola.

3. Jo vaig votar afirmativament en el referèndum d’aprovació de la Constitució vigent. Molts dels que ara la citen constantment, la defensen i la proposen com quelcom sagrat i intocable eren, llavors anti-constitucionals militants.
A la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, jo vaig pronunciar una conferència, l’any 1988, per commemorar el desè aniversari de la Carta Magna.
El que vaig dir llavors ho repetiria avui. Però, ara el que semblava llavors molt arriscat i perillós semblaria una cosa que tothom aprova i que és de domini públic.

4. Avui l’Estat espanyol necessita retrobar aquell esperit constructiu, reconciliador i creatiu que ens va portar, el 1978, a proposar uns nous paràmetres per a la construcció d’una societat democràtica i lliure que ens permetés créixer com a persones, com a poble i com a societat.
La realitat actual, però, descoratja als qui, fa 37 anys teníem la utopia de construir un estat que representés la plasmació de tots els nostres desitjos i l’encarnació de les nostres idees.
El centralisme, el confondre Espanya amb Castella i els seus antics regnes i regions, el voler tornar a uns ideals d’alguns que ja donàvem per superats i sepultats pertorben i no poc un país que estava cridat, el 1978, a ser un estat més en una Europa lliure i renovada.

5. També Catalunya ha passat per moments no fàcils en la seva realitat, humana, social, econòmica i política. Certs mites que ens havia ofert el catalanisme del segle XIX s’han anat abandonant, criticant i considerant com no vàlids per al segle XXI.
El gran desengany d’una autonomia no aconseguida en els paràmetres que es desitjaven i una situació econòmica i social del tot compromesa, han creat un ‘mite’: la independència.
Dic ‘mite’ en el sentit acadèmic, no en un sentit crític i despectiu.
Davant d’aquest ‘mite’ s’han alçat forces polítiques molt diverses fomentades i sostingudes per interessos d’allò més variat , d’allò més excels i d’allò més rastrera. L’argumentació en contra també és molt diversa i diversificada.
Però, tothom ha d’estar atent. Catalunya està farta d’una situació que creu insostenible. Això és evident i constatable.
A l’Estat espanyol li manca el seu ‘mite’, degudament ajornat i situat en el segle XXI. Catalunya té el seu i el viu un ampli sector de persones, d’ambients i de ideologies molt diversos, amb una passió que admira als de casa i als de fora.
Jo vull fer només una pregunta: Sabem tots els catalans el que hem de votar?

Jaume González-Agàpito