LA DIDACHÉ. ENSENYAMENT DELS DOTZE APÒSTOLS

Encara que el cristianisme va néixer a Palestina, va ser a Síria, i especialment a la seva capital Antioquia, on va trobar el seu primer punt de referència, fora de Jerusalem. Aquestes regions, Síria i Palestina, no han tingut pot ser, per part dels erudits, aquella l’atenció que mereixien pel que fa a l’historia del cristianisme, però van tenir un paper primordial en la configuració i l’extensió de la fe cristiana.

Durant els tres primers segles de l’era cristiana, aquestes regions no van poder elaborar un pensament que es fes recercar en el camp de la teologia o de l’espiritualitat cristiana, ni gaudiren d’un escriptor de gran relleu. Però, en elles, naixeren i es van desenvolupar dos dels gèneres més característics de la literatura cristiana antiga: els tractats disciplinars i/o litúrgics i la crònica històrica.

El petit tractat  Didach. tw/n avposto,lwn, potser el més antic escrit cristià extrabíblic, pertany al primer d’aquests gèneres.

Aquest llibret ha estat envoltat, des de la seva descoberta, d’una aura de misteri[1]. Del que es creu el seu text original, desconegut fins fa cent trenta tres anys, només es coneixien alguna citació o al·lusió en el Pares. Va ser descobert, el 1873 i publicat l’any 1883[2]. La seva pàtria i la seva data de composició ens són del tot desconegudes per testimonis directes. Només hipotèticament podem atribuir-les, per proves circumstancial i per indicis de crítica interna: Síria[3] i l’últim quart del segle I[4]. No obstant això, alguns crítics col·loquen en la data d’aquest escrit en el segle III, però, creiem, més per preconceptes i prejudicis teològics que per estrictes raons crítiques: els formularis litúrgics que en ell apareixen i les institucions eclesiàstiques que ens descriu, espanten a uns i a altres. No poden pertànyer, per als crítics interessats, a una època que, segons els preconceptes d’alguns, no podia encara conèixer-les o, en comptes de la seva antiguitat el que revelen és l’heretgia, la interpolació o la falsificació.

Avui, però, espant que causà el trobament de la Didaché, ja ha passat i, quasi tots els crítics estan d’acord sobre la seva antiguitat i sobre la seva apertenença a la regió de l’antiga Síria, amb les residències en els detalls que caracteritzen sempre els erudits. La Didaché ens transporta a un món misteriós que trenca els esquematismes dels pretesos historiadors del cristianisme. Apareix, en ell, no tant la doctrina, com l’existencial cristià en tota la seva riquesa i en una consonància admirable amb els escrits neotestamentaris, intertestamentaris i parabíblics. No fa, doncs, meravella el fet que de tots i de cadascun dels setze capítols en què es divideix l’obra trobem cada dia nous intèrprets i comentadors.

La Doctrina dels Dotze Apòstols es divideix en quatre seccions. La primera, capítols 1-6, és una instrucció parenètica de tipus moralitzador. Es proposen dos camins, el de la vida i el de la mort. Correspon a l’home elegir un dels dos camins, que són explicats molt detalladament. La doctrina que exposen aquests sis capítols és completament tradicional; la trobem tal qual en altres escrits anteriors, israelites i cristians, i particularment en l’Epístola de Bernabé. És possible , per tant, que la catequesi moral d’aquesta secció, sobre els dos camins hagués circulat, en un primer moment, com a obra independent.

La segona secció tracta del culte. Es descriu la celebració del Baptisme i dels dejunis, de la Cena del Senyor i l’estructuració diària de la pregària. Hi ha dues pregàries, una per a la fracció del pa i una altra per a la benedicció del calze. Hom espontàniament es pregunta si ens trobem davant la presència de fórmules antigues per a la consagració eucarística o són altra cosa. Però, hom també queda admirat de com, al segle primer s’observava un ordo en les celebracions i una disciplina en els sagraments.

La tercera secció exposa la disciplina eclesial que s’ha d’observar en les comunitats. Hi han disposicions sobre la jerarquia: els apòstols, els profetes i els doctors. tots ells predicadors itinerants a qui es mana acollir amb respecte. Després es parla de bisbes i de diaques, que semblen estar assignats a la comunitat local de manera estable i definitiva. Es fixen regles per evitar la picaresca dels desaprensius devers la bona fe de la comunitat.

A l’ultima secció, l’opuscle es detura a exposar les perspectives escatològiques del món i l’expectació apocalíptica de la parusia del Senyor Jesús. Quedem corpresos de la sintonia d’aquesta part amb els escrits més antics del Nou Testament.

L’arcaisme de les seccions 2-4 té quelcom de desconcertant. Si la Didaché no és l’obra d’un hàbil falsificador, cosa que la crítica al cap de més d’un segle d’estudis, ha exclòs decididament, és llavors per a nosaltres el més preciós document que hagi arribat a les nostres mans sobre la vida interior de les comunitats primitives o almenys d’algunes d’elles en l’època apostòlica. Contra això militen tant els immobilistes que no entenen un estadi tant diferenciat, en el cristianisme primitiu, respecte al dels nostres dies; com els ideòlegs del “cristianisme primitiu” per als quals repugnaria una organització de l’Església tan semblant a l’actual en l’Ortodòxia i en el Catolicisme romà.

Pot ser un humil apropament a aquest document desconcertant i, l’acceptació, com hipòtesi punt de partida, de la seva antiguitat, pot fer que sentim la veu de la coherència d’un escrit, segurament fruit d’una elaboració, però que podria ser el testimoni més autèntic de les disposicions ‘apostòliques’ del ‘Concili de Jerusalem’ per als cristians provinents de la gentilitat[5].

Jaume González-Agàpito