LA ECLESIOLOGIA BIZANTINA

1. L’Església d’Orient té la peculiaritat de connectar-nos amb tota naturalitat i facilitat amb l’Església patrística. La dels segles IV-IX: l’Església dels grans Concilis.
Una característica seva és el fort subratllat de la sinodalitat(1). Es podria resumir aquest pensament dient amb Sant Joan Crisòstom: “Ekklesía synódou estîn ónoma”. La sinodalitat és una dimensió inherent a la natura mateixa de l’Església, en¬tesa com comunió, i de forma rellevant, a la natura del ministeri episcopal. La seva estructura ontològica provindria del principi de “comunió” que paradoxalment acaben de descobrir i revaloritzar els eclesiòlegs llatins. El principi de comunió postula la immanència de la dimensió universal en l’Església local així com de la di¬mensió local en la universal. La sinodalitat s’origina en el fet de que tots els bisbes, com caps de les esglésies loca¬ls, participen del carisma del testimoniatge de la veritat expressada en la sinodalitat. La sinodalitat, essent la dimensió operativa de la communio ecclesiarum, es realitza en el sentit més ple en el exercici del ministeri episcopal. S’expressa de forma plena i suprema, vàlida per a tota l’Església, en l’activitat col·legial del coetus episcopo¬rum i es realitza amb un valor vinculant, limi¬tat a l’àmbit geogràfic que aplega, en l’activitat ordinària de cada un dels bisbes. Es plasma en el Sant Sí¬node Patriarcal i en la participació dels laics en les eparquies i en les parròquies.

2. En aquest sentit és molt característica la concepció de l’episcopat en la tradició bizantina. El P. Olivier Rousseau, de l’estimada comunitat de Chevetogne, ho va expressar magistralment en un article, aparegut l’any 1960, a la revista “Irenikon”. A l’Orient, el bisbe és la imatge vivent de Déu Pare. És per aquest motiu que, quan ell no presideix la celebració de l’Eucaristia o de l’Ofici Diví, la càtedra queda buida, no l’ocupa ningú visible, perquè en ella hi ha present, encara que invisi¬ble, el misteri de Déu(2). Això que podria semblar una curiositat litúrgica, és, en canvi, molt important si es compara amb la tradició llatina del bisbe successor dels apòstols i “Vicarius Christi”(3). Fou a partir d’aquesta i d’altres singularitats que s’anà plasmant una mena de dicotomia eclesiològica entre ambdues tradicions teològiques i llur respectiva evolució. Com diu Jonh Meyendorff, l’Església d’Orient “no va tenir l’ocasió o el desig de participar en una con¬cepció vicarial respecte a Crist del munus episco¬pal(4). Simplement no es va acceptar l’ús que el papat, potenciat, a partir del segle XI, feu de la tradició exegètica de Mt 16,18ss.; Lc 22,32ss.; i Jn 21,15-27, encara que el rol per¬sonal de Pere, com la roca sobre la qual està construïda l’Església, fou reco-negut, durant molt de temps i abans de que la polèmica distorsionés la qüestió, pels escriptors eclesiàstics bizantina(5).

3. Aquesta posició que, des d’una angulatura catòlica, pot ser vista com un simple recurs doctrinal de fonamentació de la diversitat, està arrelada, en canvi, en quelcom molt peculiar i propi de la tradició bizantina: el concepte de “Tradició viva”. La Tradició que va tenir i te un paper tan rellevant en la dogmàtica catòlica i orto¬doxa, no és vista a Orient como un “depositum” estàtic de formulacions doctrinals, o com un fons documental de textos que sostenen la praxis doctrinal, existencial i celebrativa de cada una de las dos branques del cristianisme antic. El concepte “ortodox” de “tradició vivent” predica quelcom molt més intere¬sant: és la mateixa vida de l’Església, el seu exis¬tencial personal i col·lectiu, la qual representa una epifania de l’ésser mateix de l’Església santa. L’Església, guiada i orientada pel Pneuma Sant, plasma en la seva vida mateixa el contingut de la seva essència i del seu ser.

4. Una altra peculiaritat de la Ortodòxia és el fort subratllat del concepte apofà¬tic de Déu(6) i la seva concepció de la Trinitat que va de la distinció de les persones (dada neotestamentària) a la unitat de llur ser (essentia per als llatins), amb un fort subratllat de la “fontalitat” del Pare, que va condicionar no pas poc la posició de l’Orient en el conflicte sobre el Filioque.
També hem de reconèixer la gran aportació de l’Orient bizantí a la Pneumatologia. L’Esperit sant, del qual diuen que va dir Pius XII que era el gran desconegut (evidentment a l’Occident), és a l’Orient un element essencial i capital de la seva concepció teològica(7).
La cristologia es, a Orient i com va reclamar per a l’Occident el cardenal Ch. Journet, en el seu llibre L’Église du Verbe Incarné(8), i en innombrables articles, l’eix de l’antropologia teològica i de la mariologia. Des d’on es va a parar, essent conseqüent, a la concepció de la sacramentalitat com una mistagoria partici¬pativa del misteri de la divinització de l’home.

Jaume González-Agàpito

Notes
(1) El Dr. S. PIÉ, en un opuscle que reprodueix la lliçó inaugural que va pronunciar a l’apertura del curs 1993-1994, a la Facultat de Teologia de Catalunya, ha estudiat aquesta perspectiva. Vegi’s també l’obra col·lectiva Le concile et les conciles. Contribution à la vie conciliaire de l’Église, Chevetogne, 1960.
(2) Cfr. a propòsit d’això, cfr. l’interessant i ja clàssic article del P. K. Rahner publicat en el primer volum dels seus “Escritos de Teología”.
(3) Com és ben sabut, l’expressió era comú, aplicada als bisbes i emprada per ells mateixos, en l’Església africana pre-nicena i en la immediatament posterior al primer concili.
(4) Cfr. La Teologia de bizantina. Svilupi storici e temi dottrinali, Casale Monferrato, 1984, p. 120.
(5) Cfr. FOCI, Homilía I, cfr. C. MANGO, The Homilies of Photius, Cambridge, 1958, p. 50.
(6) Aquesta noció, avui adquirida i digerida en les facultats teològiques catòliques, era com estranya i inquietant fa només tres decennis. Per a mostra un botó. Recordaré sempre l’interès i l’emoció amb què el Dr. David Estrada, professor de Teodicea a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pels anys seixanta, em va trucar després d’un examen, quan jo era estudiant. Ell, de confessió evangèlica, s’admirava que un alumne seu li parlés, en l’exercici proposat sobre el concepte i la noció de Déu, del apofatisme. Vaig intentar, posteriorment, tenir un canvi d’impressions sobre això amb el meu acabat d’estrenar, per a mi i per al Seminari Conciliar de Barcelona, professor “De Deo Uno” en la seva secció teològica. Era, en l’any 1965. Vaig tenir, però, la sensació de no ser entès o, almenys, no despertar cap interès en el novell professor a qui, juntament amb Jaume Riera intentàrem motivar, ell amb la seva afició hebraico-bíblica, jo amb la teologia dels Pares. Cansat i una mica fastiguejat del que es presentava com una novetat i una altra cosa no era sinó treure el cap a la teologia positiva que, des de feia diversos anys, consumíem els clients de la secció francesa dels “Amics del Catecisme”; també del que es deia en el “De Deo Trino”, explicat dins d’una alicurta i rígida visió tomista, seguint el comentari del P. Cuervo a la part corresponent de la “Summa Theologica” a la BAC; i del “De Deo Creante et Elevante”, exposat segons uns tronats esquemes de la tradició tomista de la Gregoriana dels anys 40-50, vaig deixar una mica de banda la “theologia cataphatica” i vaig experimentar, gràcies a la preciós llibre de V. Lossky, “Essai sur la théologie mystique de l’Église d’Orient”, Paris, 1944, que jo llegia i rellegia contínuament, les dolçors i la coherència de la “theologia apophatica”. D’aquesta última obra és especialment revelador i suggestiu el capítol II: Les Ténèbres divines (en l’ed. De París, 1990, que ara tinc a mà, pp. 21-41): Allà i d’una lectura directa de l’Aquinat, a qui vaig descobrir molt més apofàtic que els meus professors ( “De essentia divina quomono sit, vel potius, quomodo non sit”), i vaig treure els elements per a una reflexió teològica correcta sobre Déu. Aquesta va ser l’aportació de l’ortodòxia a la meva petita recerca.
(7) Vegi’s el llibre ja citat de V. LOSSKY, cap. VIII, Économie du saint-Esperit, ed. de Paris, 1990, pp. 153-169; i també S. BOULGAKOF, Le Paraclet, Paris, 1946; i las interessants indicacions al respecte en un llibre del meu antic professor TH. SPIDLÍK, La spiritualità dell’Oriente cristiano, en el qual la vol estructurar en el capítol II, La vita in Dio. És, doncs, tot un savi compendi: “Nello Spirito Santo (pp. 33-38), Per Gesù Cristo (pp. 39-47), Al Padre (pp. 47-54)”.
(8) Freiburg, 1951ss.