- Pels anys ’60, el bisbe Robinson, de l’Església Anglicana, amb el seu libre Honest to God, va proclamar la mort de Déu. Els apologetes de la societat laica i aquells membres de societats secreteas infiltrats en partits de la dreta, treballaren incansablement per desterrar Déu de la consciència social del nostre temps. Ajudats per certs calvinistes catòlics que, sota capa de fidelitat a l’Església, intrigaven i navega en en el món dels diners, de les finances, de el poder polÃtic i medià tic però que mai volien mostrar la seva pretesa adscripció cristiana i que es comportaven, quan els convenia, com perfectes agnòstics quan no ateus. Déu semblava que havia mort realment …
Però, preguntava jo, si ha mort, per què s’impacienten tant a aquests senyors? Si som i fidels d’un Déu mort, per què fem tanta nosa les cristians? Si aquest “no és el seu problema” per què sembla ser un gran problema social? - La ‘llibertat’ ha estat, durant dos segles, la tornada siempre present de totes les revolucions, l’espantall de les ideologies conservadores i la gran incògnita per als cristians. “Llibertat és quelcom de Luther, de Hobbes, de Spinoza, de Locke, de Volataire, de Rousseau i de Diderot, van postular. Però aquesta ‘llibertat’ va voler trencar la norma establerta perquè imperés la raó, la igualtat, el poble, o el proletariat. Avui, disortadament ‘llibertat’ és sinònim de transgressió i de quasi res més.
- Per a nosaltres, els cristians, però, llibertat és el do divà creacional donat a l’home per separar-lo dels animals. Lliure no és “ser com Déu”, no com al ParadÃs i, avui dia, per a molts és només ser contra Déu.
Pensem els cristians, que en la llibertat de la vida santa l’home és realment feliç quan experimenta la grandesa del seu destÃ: Déu mateix.
- Però, a on es troba i qui dóna aquesta felicitat que és la santedat, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia, en la glòria i en la persecució? L’Esperit Sant.
Fixa’t com l’ordinador del cosmos, el creador de la humanitat del Verb encarnat, l’inspirador dels Llibres Sants, el constructor de l’Església, no ens revela la seva identitat. El coneixem només pels seus efectes: la santedat de Déu, comunicada per la “gracia increada. Per això l’anomenem amb un nom misteriós: Hagion Pneuma, Sant Esperit. Això m’ho deia, ahir, Sant Gregori de Nissa, quan el llegia en una brevÃssima obra seva de l’any 380. - En l’Esperit Sant participem en la vida divina, vida eterna, en els Sagraments. Això és, ni no altra cosa, la santedat: la participació, per la grà cia de Crist en l’Esperit Sant, de la santedat de Déu. Per descobrir-la, no hem d’acudir a la “lletra , sinó a “l’Esperit”. No hem de divinitzar la norma, el que estableix ni el que ens venen els nous pelagins, sinó obrir-nos a l’Esperit de Déu i als seus fruits: els sants.
Aquesta és la llibertat cristiana: ser una consciència de la santedat de l’Pare, pel Fill encarnat i en l’Esperit Sant. Aquesta és la llibertat del cristià instruït directament per l’Esperit de Déu. - Per descobrir-el i descobrir la seva veu potser et serviran els mestres de santedat, els guies de l’esperit. Però mai necessitarà s aquells “directors espirituals” que volen substituir la teva pròpia consciència i als qui has de preguntar constantment fins i tot perquè t’aconsellin quina camisa t’has de posar. Les preguntes: “És pecat, no és pecat?” “Fins on puc arribar sense pecar?”, “Fins on pot viure com un pagà sense condemnar-me?”. Que han de contestar aquests “santificadores d’ofici”, són preguntes diabòliques, més pròpies de Judes que d’un veritable deixeble de Crist.
- Cristià és qui té set de santedat i fam de Déu. Cristiano és qui viu en la llibertat de Crist amb una consciència ben formada. Cristià és qui posseeix l’Esperit que li dóna la filiació divina.
En l’Esperit Sant, fa el cristià les opcions fonamentals de la teva vida. Ell serà el Parà clit i el protector del cristià que l’apartarà dels camins diabòlics que redueixen el seguiment de Crist a una simple ètica, a una moral o a una ascètica. Ell el guiarà a la “llibertat dels fills de Déu”. - No saps com és? És molt simple. És tenir, per Crist, la llibertat, en l’Esperit Sant, d’invocar Déu “Pare” i dir-li “faci’s la costra voluntat aixà a la terra com al cel”.
Ho has entès? Ell, l’Esperit Sant, ha convertit el caos primordial en cosmos, Babel en la Pentecosta, el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist i, a tu pecador, en el Baptisme i en la Confirmació, en un home just, sant , i ple de l’Esperit Sant. Jaume González-Agà pito
Skip back to main navigation
