“LES SANTES” DE MATARÓ UTILITZADES

1. Un de la meva comunitat barcelonina em feu la caritat de traslladar-me ahir, en el seu cotxe, a la meva ciutat natal: Mataró. El meu cotxe fa quasi un any que no funciona i el germà volia evitar al seu rector, ja septuagenari, el viatge estival en transport públic, a les 8 hores del matí. Enguany jo volia assistir a la Missa de les Santes i concelebrar. A les 8,35 jo vaig arribar a la Plaça de Santa Anna.
Com l’any passat a la Setmana de Passió, aquest any em fa també mal no sé què a l’esquena i vaig pensar que potser seria prudent prendre un Nolotil comprat en una farmàcia per poder resistir les més de tres hores de la celebració sense que ningú se n’adonés del meu petit entrebanc estiuenc de 2016. Cap de les tres farmàcies visitades estava oberta. Ho vaig substituir amb un cafè en llet a la Granja Caralt: no era bo anar completament dejú post Officium Lectionis et Laudes a Missa. Eren ja les 8,50 del matí.
2. El curt trajecte pel Carrer Nou em feu trobar amics i coneguts. Durant 15 minuts vaig ser informat, per 7 persones diverses, de quasi tots els “desastres eclesials mataronins”. Es veu que la literatura internetística, d’un color i d’un altre, s’ha ocupat àmpliament del tema. Un servidor, que ja es prepara per a morir en la misericòrdia de Déu i en la pau del seu perdó i del meu que sempre he procurat oferir, ja no té temps d’atendre a certes humanae varietates.
3. Vaig pensar que seria bo anar a pregar durant part els més 3/4 d’hora que faltaven per a l’inici de la celebració.
Vaig anar a la tomba del Beat Josep Samsó i Elias. El van matar quasi exactament 5 anys abans de néixer jo, a uns 300 metres de Santa Maria. Durant molts anys i durant les meves vacances estiuenques, vaig ser jo qui celebrava la missa vespertina el dia primer de setembre, aniversari de la seva mort. En els anys ’70 i ’80 a molts capellans no els hi agradava ‘contaminar-se’ amb aquell que van matar els anarquistes.
Allí vaig recordar també el rector francès que havien assassinat, a la seva església parroquial, el dia anterior.
També en vingué al pensament una cosa que, abans d’una celebració en la qual jo era un dels diaques, em digué un altre beat, Pau VI: “el martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però molt dolorós”.
4. A les 9,25 vaig entrar a la sagristia: fora d’un dels vicaris parroquials, totes les altres persones eren la plana major de la Delegació d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona. De bell antuvi vaig pensar que m’havia equivocat de lloc.
Totes les 7 converses del Carrer Nou em feren entendre de què anava la celebració de Les Santes d’enguany: calia apuntalar certes persones i ho feia tot el staff sistaquià! Com que jo sempre he mirat de no judicar ningú, vaig pensar que ells deurien saber el que feien, però, també vaig sentir, que pesi al meu bon propòsit de tornar a participar d’una celebració que jo estimo, allí no em trobava massa bé.
La homilia insistí en l’assumpte. Hi ho feu tan contundentment que a mi em va començar a fer mal, no solament l’espatlla, sinó també el cor.
En tota la celebració, estranyament no es va dir res de la Jornada Mundial de la Joventut que simultàniament s’estava celebrant a Polònia.
5. He deixat i deixo sempre en llibertat a tothom perquè faci allò que creu que ha de fer i ho digui, però, vaig pensar que Pau VI tenia més raó que un sant: “El martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però és molt dolorós”.
En un Mataró quasi totalment secularitzat i descristianitzat i que ha convertit allò que un grup vam decidir en una reunió en el Foment Mataroní en la darreria dels anys ’70: “Les Santes fem-ne la Festa Major!”, en una festa quasi pagana, li cal superar les intrigues, les enveges, els partidismes eclesials i que senti predicar la misericòrdia de Déu. M’agradaria que Santa Juliana i Santa Semproniana intercedissin per Mataró: “Recedant vetera, nova sint omnia: corda, voces et opera!”.
Jaume González-Agàpito