L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA: ELS REFUGIATS I ELS PROBLEMES ECONÒMICS

1.Són admirables, i no és el lloc per exposar-los extensament aquí, l’interès, la preocupació i la implicació amb les quals el Papa Francesc ha afrontat el preocupant fenomen de la immigració a Europa. Tant o més admirables el coratge, la determinació i la claredat amb els quals ha afrontat els problemes econòmics de les institucions d ela Santa Seu i els camins que ha impo-sat.
2. L’episcopat espanyol i també el català s’han significat també amb els propòsits pontificis suara esmentats. Seria molt llarga l’enumeració de les iniciatives de la CEE i de les diverses demarcacions eclesiàstiques. Iniciatives diverses, algunes molt curioses, i totes desitjoses de reproduir, mutatis mutandis, el que fa el Papa Francesc.
3. Però, és molt evident la preocupació de l’episcopat espanyol, amb totes las variants que presenten els seus diversos membres, per una situació política i, evidentment, després admi-nistrativa que el nou panorama partidista pot oferir després del dia 26 de juny d’enguany. El decreixement del centre-dreta, un altre ‘centre’ encara no del tot classificable i les diverses opcions que les esquerres presentem són uns interrogants no fàcils d’assumir, de preveure i d’enfrontar.
4. Els arquebisbes i bisbes catalans, però, a tot això, acumulen una altra preocupació donades les realitats parlamentàries, governatives i administratives de la Generalitat de Catalunya i la composició dels municipis catalans. Ahir, el vot negatiu als pressuposts de la Generalitat i el plantejament, al final de la sessió parlamentaria, del Molt Honorable President, obren encara amb més radicalitat l’interrogant de les repercussions econòmiques, administratives i socials que tot plegat por tenir per a l’Església Catòlica a Catalunya.
5. És evident que la manca de preveres a la majoria de les diòcesis a creat en moltes d’elles un plantejament gens fàcil d’abordar. I no pas únicament pel que fa al servei ministerial d’una multitud de parròquies, sinó també en tres vertents específicament econòmiques: el sosteni-ment de tot el patrimoni immoble, de les institucions eclesials i del personal, clergues i se-glars, que treballen per l’Església. Tot això, ara mantes vegades complicat per una cada vegada més difícil col·laboració de les institucions catòliques amb l’administració pública.
6. El clergat catòlic, especialment en les diòcesis catalanes més grans, que moltes vegades ges-tiona una o més parròquies en la solitud d’un únic prevere que, a més, pot ser té també altres responsabilitats diocesanes, pateix una penúria econòmica, agreujada per una falta de medis patent, com feia anys no coneixia.
7. Les estructures diocesanes a Catalunya s’han perfeccionat, també en els afers econòmics, però encara pateixen d’un interès, més que lloable en principi, per la burocràcia administrati-va i que, en canvi, no pas sempre curen de l’ajut als pobres rectors, pluri-empleats, que a més són usats com una mena de membres inferiors de l’estructura eclesial que no pas en allò que són realment i que garanteix el Codi de Dret Canònic.
Això fa que els rectors catalans sentin i sofreixin una mena d’afany recaptatori per part dels seus bisbats que no sempre poden afrontar i que difícilment poden justificar als seus feligre-sos. Mai com ara el clergat català s’ha trobat empresonat per unes normes que, en principi, volien facilitar la gestió parroquial i la tasca del rectors, però que, en realitat, poc els ajuden en la seva tasca pastoral.
També el clergat catòlic català desitjaria que l’interès manifestat i practicat pel Papa Francesc en els afers econòmics de les institucions de la Santa Seu es fes també més perceptible i més accessible en els arquebisbat i bisbats catalans. El clergat, com preveu la normativa canònica vigent, hauria de ser realment escoltat i consultat més enllà del que poden fer en diversos or-ganismes ‘consultius’ diocesans. Sinó tindríem que l’aportació del Concili Vaticà II, reduïda en aquest afer a una mera acció burocràtica d’un Col·legi de Consultors, seria inferior al que el codi canònic de 1917, manava que fessin els bisbes respecte al cabildo de canonges de la seva catedral.
Jaume González-Agàpito