MUAMMAR AL-GADDAFI

1. Aquest home jo el vaig veure, el 1975, al Sudan. El vaig veure poc perquè, en aquella ocasió, va deixar el president sudanès Mohammed Ja’far Numeiri, al seu govern i al cos diplomàtic, del qual jo en formava part, plantats per un sobtat enuig seu. Era una celebració organitzada per l’administració sudanesa. Va prendre el seu avió i se’n va anar.

Amb Gaddafi érem gairebé coetanis. Ell era 8 mesos i 15 dies més jove que jo. La generació de la Segona Guerra Mundial, amb totes les seves ambivalències i utopies.

Al setembre de 1969, el capità Muammar al-Gaddafi va participar en un cop d’Estat revolucionari. Era la fi de la monarquia del autòcrata rei Idris.

Gaddafi era un home un xic extravagant, egocèntric i voluble. Va establir una implacable dictadura personal. El 1977, va concretar, per al seu païs, una forma de govern sui generis, sense partits i sense les institucions estatals acostumades. Era la Jamahiriya, híbrid d’Islam, de “socialisme natural” i de “democràcia popular directa”. Volia ser la “tercera via” ideològica per els estats del futur. La va exposar en el seu Llibre Verd.

Aquesta mena de “tercera via” va patir una infinitat de conspiracions i temptatives colpistes. Gaddafi les va aixafar cuelment amb el suport dels seus homes fidels a l’Exèrcit i en les tribus.

En les relacions exteriors, les metamorfosis van ser encara més curioses i impactants. Va abraçar successivament el panarabisme, el anticomunisme, el prosovietisme, el panislamisme, l’intervencionisme bel·licista i, curiosament, també un panafricanisme federalista, pacificador i una mica utòpic. Molts el tenen cop un ngran lider africanista i com l’artífex de la Unió Africana. Amb tot, com ho vaig constatar jo mateix en els anys ’70, les relacions amb els seus immediats veïns van ser molt difícils i complicades.

2. Pero, Gaddafi, tenía una altra afecció política molt preocupant. Als anys vuitanta, va patrocinar alguns dels més crudels atemptats contra interessos occidentals arreu del món. Amb els USA el duel va anar a totes i en tots els camps. El càstig econòmic el va decretar l’ONU. Geddafi era la ‘bèstia’ que calia subjugar o eliminar.

Però, a partir de 1999, i després de molts anys d’una exclusió sistemàtica, Gaddafi va aconseguir resoldre i gairebé eliminar les sancions internacionals i normalitzar les seves relacions amb Europa i amb els Estats Units. La clau va ser una rara convinació d’interessos d’una part i de l’altre: concessions polítiques, renúncia al terrorisme i a les armes de destrucció massiva, i avantatges econòmics. Les companyies petrolieres occidentals van poder entrar a Líbia per la porta gran.

El 15 de febrer de 2011, al cap d’un mes d’agitació contagiada per les revolucions cíviques a les veïnes Tunísia i Egipte, Gaddafi trobà una cosa abans inconcebible: l’esclat, a la Cirenaica, d’una insurrecció popular massiva. S’exigia la seva caiguda. La seva resposta, ràpida i brutal, va ser llançar contra els manifestants tot el pes de les seves forces armades.

El 19 de març, França, Estats Units i el Regne Unit van emprendre una campanya de bombardejos aeris, després posada sota el comandament de l’OTAN. A la fi, Gaddafi va morir, abans d’ahir, 20 d’octubre de 2011, en mans dels seus enemics, a la mateixa ciutat on havia nascut l’any 1942. Va ser eliminat en una forma que res tenia a veure amb les normes jurídiques establertes per aquests casos. Va morir d’una manera tràgica i una mica ridícula. Va morir no com un heroi, sinó com un vilà que és oportunament matat a temps per tal que no pugui fer ni dir res.

3. La revolució egípcia de 1952 va impressionar vivament el nen Gaddafi. Tenia 10 anys. Als seus 14 anys va ser ja propagandista del nasserisme a Líbia. Va crear, juntament amb altres adolescents una cèl·lula revolucionària que ambicionava la caiguda del rei Idris es-Sanusi.

Jove brillant i capacitat, Gaddafi va sobresortir en els seus estudis. Però, el 1961, fitxat per la policia per les seves activitats antimonárquicas, va ser expulsat de l’institut. Va aconseguir, amb tot, matricular-se en la Universitat de Bengasi i a l’edat de 21 anys es va graduar en Dret. Tot seguit, era l’any 1963, va ingressar al Col·legi Militar de Bengasi.

La carrera militar li va semblar molt millor per dur a terme la seva revolució. A mitjans dels anys seixanta, seguint l’exemple de Nasser, va constituir, en la més estricta clandestinitat i amb altres companys d’armes, un denominat “Moviment Secret Unionista d’Oficials Lliures”.

La seva activitat clnadestina no va afectar gens ni mica a la seva carrera militar, que va progressar ràpidament i llustrosa. El 1965, va rebre amb els màxims honors el despatx de tinent i, a continuació, va assistir a uns cursos de perfeccionament al Regne Unit. El 1966 es va reincorporar a l’Exèrcit libi. Pel mes d’agost de 1969, va ascendir a capità.

El 1 setembre 1969 va prendre part en el cop d’Estat que va enderrocar el règim “reaccionari, endarrerit i decadent” de Idris. Revelat com el cervell del nou i fulminant moviment sediciós, el capità Gaddafi, amb tan sols 27 anys, es va posar al capdavant de la junta militar de dotze membres, el Consell del Comandament de la Revolució (CMR).

En aquest moment va anunciar els punts programàtics del nou règim, que traspuava nasserisme i nacionalisme: la neutralitat exterior, la unitat nacional com a pas previ per a la consecució de la unitat àrab, la prohibició dels partits polítics, la evacuació de les bases militars britàniques i nord-americans i l’explotació de la riquesa petroliera nacional en benefici de tot el poble. Així mateix, va proclamar la República Àrab Líbia el mateix 1 de setembre i es va fer ascendir a comandant suprem de les Forces Armades amb el rang de coronel.

A l’agost de 1971 Gaddafi desposseia dels seus càrrecs a la majoria dels membres del CMR. El règim revolucionari no va trigar, doncs, a adquirir una naturalesa bàsicament personalista i dictatorial. Gaddafi, sense adoptar el títol de primer ministre, va exercir la direcció del Govern, retenint alhora la cartera de Defensa, per assegurar de la correcta execució de les seves disposicions.

4. Amb tot això va començar un llarguíssim i interminable ‘regnat’ d’un home difícil de classificar per ésser una mena d’espècie inclassificable. Fruit d’un moviment que va ser esperança nacinalista per a molts països musulmans en els anys ’50, pero que ara cau arreu per la seva inconsistència, la seva negativitat, els seus mancaments respectee als drets humans i per la seva antidemocràcia.

El desembre de 2007, un mes després de ser titllat Geddaf de com a “tirà venut als seus amos” i amenaçat amb la jihad terrorista pel número dos d’Al-Qaida, Ayman al-Zawahri, Gaddafi va realitzar sengles visites oficials a França i a Espanya.

Va signar amb Sarkozy contractes d’equipament militars i civils per valor de 10.000 milions d’euros. Es va entrevistar també amb el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i amb el rei Joan Carles I.

La visita oficial a França era la segona del seu mandat. La primera fou al novembre de 1973. La feta a Espanya no tenia precedents, si s’exceptua la fugaç estada de desembre de 1984. Gaddafi i Felipe González es trobaren a Mallorca.

És molt curiós que aquests són precisament dos dels estats que han contribuit a la seva  caiguda. Ara titllen de vilà, de dèspota, de violador dels drets humans i de sanguinari. Tot això contrasta amb l’ampolusitat barroca francesa i els festivals flamencs espanyols amb que els mateixos dirigents actuals d’aquests estats reberen a Geddafi encara no fa quatre anys.

5. Tot plegat, però, planteja una qüestió més pregona, perquè més difícil de resoldre. L’alliberament, o els tentatius d’alliberament, ‘democràtic’ en molts països de tradició islàmica, cap a on porta?

Sens dubte a acabar amb les formes de govern que són la negació de les llibertats fonamentals i de la mateixa democràcia. Això gairebé tothom ho entén. Però, en quina forma de estat i amb quines garanties constitucionals?

Veien, una i altre vegada, a Egipte, a Tunisia, a Siria, al Iemen, al Marroc i a Líbia l’afirmació d’una identitat estatal que sorpren, mantes voltes, perquè sembla ser més un retorn al passat, no precisament constitucional i democràtic, sino més aviat alcorànic fonamentalista d’uns pobles que volen gaudir de les llibertats fonamentals que garanteix la Declaració Universal de Drets Humans que va aprovar i proclamar l’Assemblea General de  les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

Jaume González-Agàpito