MY DEAR WATSON

Aquell geni del suspense en l’absurd de la incongruència i del ridícul de les solències de la societat occidental que fou Alfred Hitchcock, en un dels seus relats setmanals intitulat My Dear Watson, va voler fer el mateix amb els personatges de Sir Arthur Conan Doyle.
Jo l’admiro quan, al You Tube i fumant la meva pipa, em relaxo veient-ne un o dos a l’Hora de Sexta que, en català és la de Nona, per sortir de la quotidianitat no sempre apassionant de la nostra existència.
Però, el l’episodi intitulat My Dear Watson m’ha defraudat. Hitchcock no arriba a atènyer, en ell, la sagacitat irònica i punyent de Doyle. Més aviat em sembla que, en ell, passa com amb els nostres polítics, d’aquí i d’allà. Volen ser, semblar i, ensems, criticar Napoleó, Lenin, Hitler, Mussolini, Stalin, Roosevelt, Churchill, Mao, Adenauer, i tants d’altres. Però, en realitat, són únicament una caricatura del que volen ésser, semblar, defensar o criticar.
Com que no hi ha utopia, no hi ha contingut, no hi ha heroisme i no hi ha servei real al poble. No hi ha res que pugui crear la mitologia necessària per forjar quelcom sòlit i concret. A Catalunya la única mitologia, millor religió general i indiscutible, és el Barça. En altres latituds i estaments és el reial Madrid.
La pregunta és: Tot això on realment va a parar?
“Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!”
(Dante Alighieri, Divina Comedia, Inferno. Canto I, vv. 4-6).

Jaume González-Agàpito