NO ESTIC A FILOCOSMÃ’POLIS

1. Una setmana plena i estimulant: ordenacions a la Basílica de la Sagrada Família diumenge passat, primera Missa d’un parroquià amb re-vetlla el dilluns, esmorzar amb els de dimarts, atenció als no pocs que venen a casa nostra, funeral del marit nord-americà de la Sra. Popescu dimecres, un dinar el dijous amb els amics i companys “no-clergues”, el dinar amb els de divendres i una llarga conversa amb algú que m’ha confirmat de nou, per enèsima vegada, els disbarats que feu a Roma algú que encara és viu, rebre i atendre, dissabte, alguns que volien consell d’amic i algun bateig, amb la Vetlla Dominical i un sopar ‘japonès, amb una noia i un noi que es volen casar, Laudes i Missa Dominical, Vespres a Montserrat amb un bon grup de parroquians.
2. Realment no soc Don Camilo i vull ser com Jean Maria Viatney. L’experiència de la peste que hem viscut m’ha fet fer de l’un i de l’altre. Atendre ideologies diverses. Fer companyia telefònica a sols i a algun afligit. Celebrar sagraments “in privato et sine strepitu amb molts, fins ara, desconeguts. Escoltar hores i mes hores desesperançats i algun molt deprimit. El silenci que feia escoltar els ocells i algun gos. El somriure que trobaves a faltar i que ha retornat. Algú que ha optat per no tornar davant de l’oferta de la santedat a pams i a kilos. I tants i tants de nous que no havia vist mai que cerquen i que busquen la veritat. Déu és gran i immens en una continua te-creació
   3. És molt bonic i bell el despertar cada dia. El renéixer de nou en una societat que canvia constantment. L’autoconsciència de una nova vida, l’experimentar el nou neixement no firma part del missatge cristià?
3. Perquè jo, doncs, l’altre diumenge, quan assistia a una celebració a la Sagrada Familia, vaig pensar que estava a Fillocosmòpolis? És a dir en un país llunyà. I vaig pensar: He vingut a plorar els morts que ja no hi són, però que cridem des d’allà? No volen tornar: simplement només voleN l’amor!
   En aquell entorn que un gran teòleg va dir que representa la natura que clama a Déu, jo només i veia derrota i avergonyiment. Car la Natura i la verdor són belles, tendres i fugisseres, íntegres al ser contemplades com un espill del sublim absolut que jo cerco, tota la vida a l’albirar l’embroll trist de una existència traïda.

Jaume González-Agàpito