NOTA SOBRE L’ORIGEN DE LA ECLESIOLOGIA COM REFLEXIÓ SISTEMÀTICA SOBRE L’ESGLÉSIA

Quaranta-sis anys després de la conclusió, en la inoblidable última sessió de treball celebrada a la basílica vaticana el 7 de desembre de 1965 i de l’apoteòsica conclusió el dia següent a la Plaça de Sant Pere del Concili General Vaticà II, ens omple de estupor als que allà estàvem, l’actual fossilització d’aquell esdeveniment eclesial.

Podeu riure de Trento i de la seva repetició, esbiaixada i instrumentalitzada durant quatre segles, que va bastonejar la nostra joventut. Avui els vaticanogundistas, alguns d’ells agosarats lluitadors contra l’esperit i / o la lletra d’aquest Concili fins a 1978 o deixebles d’ells, han fet d’un esdeveniment eclesial inoblidable per la seva riquesa i contingut doctrinal la Torah intocable, punt de referència únic de la seva teologia i només assaonat i corregit per la interpretació magisterial posterior.

És per això que no ens sorprèn que el baix sostre teològic actual afirmi: “El punt de partida d’una eclesiologia ha de ser sens dubte el concili Vaticà II, ja que es tracta de l’últim acte solemne de l’Església on s’ha presentat el seu misteri i la seva missió”[1].

La teologia de la mística (Orient cristià), va passar a ser un comentari de la Sacra Pàgina i, d’aquí, a l’elaboració escolàstica de tesi i antítesi a partir dels Pares i els auctors, a un intent escolàstic-jesuític d’integració del magisteri, a una elaboració nocional a partir del magisteri, al descobriment de la teologia positiva, per acabar com ésser una repetició i un comentari inacabable del magisteri conciliar i pontifici. El erm desolador de l’actual pensament teològic és la mostra fefaent aquesta desgràcia.

Realment Congar i De Lubac, el moviment ecumènic en la seva reflexió eclesial, la investigació sobre les fonts escripturístiques i patrístiques per superar els models rebuts, han mort. En els anys seixanta, la eclesiologia escolar era la del Vaticà I, amb les correccions que podia aportar la probitat d’algun professor. En els primers del tercer mil·lenni, és la repetició usque ad nauseam de la lletra, de vegades, sense l’esperit, del Vaticà II.

És característica comuna a les grans institucions històriques, l’existència d’una relació dialèctica permanent entre la seva realització concreta i efectiva, d’una banda, i el seu enfocament i disseny doctrinal constitutiu, de l’altra. Tal característica es verifica en grau molt significatiu en l’Església, ja des dels seus inicis i al llarg de tota la seva història. Efectivament, per pur postulat, l’Església abans de tot existeix com a realitat concreta iniciada per Jesús i viscuda pels seus seguidors, i només posteriorment és pensada i sistematitzada per la corresponent teologia.

En aquesta relació dialèctica entre la seva realització concreta i el seu enfocament doctrinal, la reflexió eclesiològica aportada pels teòlegs té també les seves repercussions en la manera de ser de l’Església.En efecte, són les formulacions dels teòlegs les que normalment tendeixen a formalitzar i divulgar en l’ensenyament, en les publicacions i fins i tot en proposicions , algunes de les quals poden assumir el rang d’afirmacions dogmàtiques en els moments magisterials més solemnes de la història de l’Església, particularment en els concilis ecumènics.

Existeix, per tant, al llarg de la història de l’Església una primera experiència de «eclesiologies en acte» o «implícites», és a dir, amb concepcions de l’Església que es manifesten en les seves realitzacions institucionals concretes (celebració dels sagraments, catequesi i educació de la fe, formes pastorals de ‘govern’ parroquial, diocesà i universal, accés als ministeris i a les responsabilitats eclesials, forma concreta d’exercir el papat) abans que en elaboracions pròpiament doctrinals. Això és el que es pot constatar en el moment en que la teologia es va convertir en ciència acadèmica en crear-se al segle XII les primeres universitats.En aquests centres es van dur a terme les primeres síntesi teològiques de la gran escolàstica, tant de la corrent franciscana (Alexandre d’Hales i Bonaventura) com de la domicana (Tomàs d’Aquino i Albert Magne), encara que no es va elaborar cap tractat d’eclesiologia pròpiament dit.

Va ser al començament del segle XIV amb Egidi Romà, conegut també com Gil de Roma, i especialment amb Jaume de Viterbo, quan es comença a elaborar una primera eclesiologia explícita de tipus jurídic centrada en els ‘poders’ de l’Església i particularment en el papa, la qual es va allunanyant progressivament la seva referència a la cristologia, als tractats de la gràcia i de sacramentología.

Amb tot, aquestes naixents eclesiologies explícites coexistiran al cap de poc temps amb una experiència eclesiològica més àmplia i implícita en la Reforma protestant i en el concili de Trento (1545-1563). 

Aquesta nova situació, que curiosament no s’ocuparà explícitanmnet i de forma directa de l’eclesiologia, propiciarà la posterior creació d’un nou tractat de caràcter apologètic per discernir quina és la veritable Església. Tractat consagrat de forma rellevant per Robert Belarmino l’any 1586. 

Però malgrat això, l’eclesiologia no tindrà pròpiament carta de naturalesa pròpia en els documents sinodals i conciliars fins als segles XIX i XX.  Primer el Concili Vaticà I (1869-1870) i la seva constitució dogmàtica Pastor Aeternus sobre el papa. Després, i de forma més global, en el Concili Vaticà II (1962-1965), on el tema de l’Església es convertirà en l’eix de tota l’assemblea conciliar.Als vint anys de la seva conclusió, el Sínode de 1985 va sintetitzar aquesta idea quan va connectar en un únic subjecte, l’Església, les quatre constitucions conciliars: «L’Església (LG), sota la paraula de Déu (DV), celebra els misteris de Crist (SC) per a la salvació del món (GS) ».

Així doncs, l’eclesiologia, entesa com una reflexió teològica sistemàtica i acadèmica sobre l’Església, té una història molt recent dins del conjunt de la teologia i del seu ensenyament. Més encara, la seva aparició com a disciplina teològica pròpiament dita, i no només com apologètica introductòria iniciada amb la Contrareforma, comença pràcticament amb els antecedents, la preparació, la celebració i els documents del concili Vaticà II. L’Església en aquest concili es va definir a si mateixa per primera vegada en la seva ja llarga història, i ho va fer de manera especial en la constitució dogmàtica Lumen Gentium, però també en la resta de constitucions, decrets i declaracions conciliars, marcats tots ells per la dimensió eclesial. 

A partir del Vaticà II l’eclesiologia, l’ensenyament de la qual s’havia fet majoritàriament fins llavors en la dimensió apologètica, es va convertir en una disciplina teològica i sistemàtica centrada en el misteri de l’Església i va trobar el seu lloc propi en els estudis teològics, tal com prescriu el mateix Vaticà II en afirmar que «s’ha de tenir en compte el misteri de l’Església d’acord amb la constitució dogmàtica Lumen Gentium» (OT 16).

És veritat que, gairebé un segle abans, en el Concili Vaticà I, ja s’havia tractat per primera vegada el tema eclesiològic del primat del papa i del seu magisteri infal·lible, sancionat amb les dues primeres definicions dogmàtiques sobre l’Església en tota la seva història. Però aquest concili no va poder acabar les seves tasques, ja que la invasió de Roma l’obligà d’interrompre precipitadament les seves sessions, de manera que no es va poder tractar el segon document sobre l’Església, que hauria d’haver ajudat a contextualitzar la qüestió del primat i de la infal·libilitat papal en el marc més ampli de l’Església i de l’episcopat.

Per aquesta raó, no resulta estrany que el Vaticà II reprengui en el capítol III de la Lumen Gentium, dedicat a la constitució jeràrquica de l’Església i de l’episcopat, els ensenyaments del Vaticà I i subratlli la seva complementarietat. De fet, la Lumen Gentium segueix i cita amb fidelitat els textos del Vaticà I sobre la primacia del papa i sobre el seu ministeri infal·lible, i ho fa aportant una novetat molt significativa i única en la història conciliar, ja que els complementa amb diverses explicacions que el propi Vaticà I va estudiar en les seves sessions i que s’han arribat a conèixer a través de les seves actes. En efecte, el desconeixement inicial de les actes del Concili Vaticà I, publicades, més de cinquanta anys després de la seva celebració (1923-1927), va afavorir una interpretació més aviat restringida dels textos conciliars aprovats. Per això, les nou explicacions tretes d’aquestes actes i incloses en el capítol III de la Lumen Gentium ajuden a una millor comprensió d’aquests textos i propicien una original hermenèutica conciliar mai anteriorment usada, ja que el Vaticà II ha interpretat els textos definits al Vaticà I a través del que aquest mateix va proposar, debatre i aprovar en els seus debats conciliars.

Jaume González-Agàpito