PEDRALBES: SANTA CLARA ÉS DEMÀ

He anat avui, acompanyat dels de casa i d’un prevere ortodox, a les primeres vespres de la solemnitat franciscana de Santa Clara. Es celebraven al monestir de Santa Maria de Pedralbes.
El record de la meva primera visita al monestir de San Damiano d’Assis en el mes d’agost de 1957 s’ha fet tot seguit present. Allí, després de curtes permanències en dos monestirs benedictins, hi va viure Chiara Scifi fins a la seva mort. També la visita, el mateix dia, a la Basílica de Santa Clara, on vaig veure el seu cos.
La gran clau de les clarisses, el Privilegium Paupertatis, els hi va concedir Gregori IX. Papa que el 1228 canonitzava Francesc d’Assis, l’any 1231 i amb la butlla Excommunicamus establia formalment el tribunal de la Inquisició depenent del Papa i els dominics com el seus agents privilegiats, el 1232 canonitzava Antoni de Lisboa, dit de Pàdua, el 1234 canonitzava a Domènec de Guzmán i promulgava els cinc libres de les Decretales Gregorii IX o Liber Extra, col·lecció preparada per Raimon de Panyafort.
El segle XIII ofereix sobre la vida cristiana estímuls, belleses, grandeses, interrogants i contrarietats. Per a molts és el segle d’or de l’Església Catòlica. Las creuades quarta, cinquena, sisena, setena i octava. Els valdesos i els càtars. El IV Concili General de Laterà, els Concilis Generals I i II de Lió, Els mendicants, els Eremites de Sant Agustí, els Mercedaris i els Carmelites. Noves normes sobre els sagraments. La Inquisició. L’Escolàstica i les Universitats. Un segle que ha influït, i no pas poc en l’estructuració i normativa canònica de l’Església Catòlica.
El segle XIV, en canvi, fou un segle de trasbalsos per a l’Església Catòlica. En ell el monestir de Pedralbes va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d’enviudar.
El monestir es va inaugurar el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. El monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La mateixa Elisenda va fer construir, en el recinte monacal, un palau al qual es va traslladar en morir el seu marit, en l’any 1327. Elisenda hi va residir fins al moment de la seva mort el 1364.
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser temporalment exclaustrades. El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Però el monestir no fou afectat per la desamortització. El 1931 l’estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se’n féu càrrec la Generalitat, però va ser cremat el retaule major. El 1938 s’hi instal·la el Dipòsit General d’Arxius. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l’antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-Monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d’Història de la Ciutat.
Avui he trobat la petita comunitat de monges clarisses que hi resideix. Al cor n’he comptat nou o deu amb dues quasi immòbils. Crec que aquestes poques monges provenen de tres comunitats diferents. L’any 1991 n’eren més de trenta.
He trobat a faltar avui també l’antiga abadessa Pierrette Prat i Galindo, que va morir el 5 de juliol passat, mentre jo era fora de Barcelona. Era una dona intel·ligent i forta. Educada, però tenaç. Acollidora però amb un gran do de discerniment. Va ser abadessa del monestir de Santa Maria de Pedralbes en diferents períodes, del 1972 al 1975, del 1988 al 1997 i del 2004 al 2007. Sor Pierrette estimava molt el seu monestir, però, es podia parlar amb ella del que és diví i del que és humà. La seva amabilitat, acompanyada sempre de l’honradesa i la discreció d’una religiosa integra i convençuda t’obria de cop la grandesa d’un monestir que els barcelonins estimen.

Jaume González-Agàpito