PRIMAVERA VALENCIANA

La bellesa de la joventut en armes és quelcom que ja van cantar els antics poetes: “Arma uirumque cano“, diu Virgili en el primer vers del primer llibre de la seva Eneida.

Poso la TV en marxa i veig a certs joves, de moltes parts de les Espanyes, solidaritzar-se amb els seus col.legues valencians. Una part de la joventut defensa certs drets considerats com perduts.

Això pot recordar, en mí, aquells sentiments que van exaltar als antics. Però, també, els joves que, al segle XX, van vestir camises de certs colors emblemàtics. Els que alçaven el puny, de la mà dreta o de l’esquerra. El maçó, Lord Robert Stephenson Smith Baden-Powell, baró de Baden-Powell de Gilwell, que va morir 8 mesos i 14 dies abans que jo nasqués, i que ens va vestir de boys scouts. Els meus majors, quan jo tenia 9 anys, que l’1 de març de 1951, van fer la vaga dels tramvies a Barcelona. Els catòlics que, en els anys ’50, cantaven: “Juventudes católicas de España, galardón del ibérico solar que llevais en el fondo del alma el calor del más cierto ideal  ”.

La joventut, en la història humana, ha tingut diversos tractaments. Ha ocupat diversos graus. S’ha manifestat en diverses formes. Algunes eren rebel·lia i altres representaren un suport a diverses opcions o actituds, pensaments i ideologies. En totes les latituds i en els diversos mòduls socials, els joves agrupats són un referent obligat de la vida de la societat.

Els moviments juvenils, en la història contemporània, són com els primers intents de presència social per part d’adolescents, post adolescents i joves que volen transcendir l’àmbit familiar, escolar o acadèmic i que volen tenir una representació real. El jove se sent home o dona i, amb els seus col.legues, vol tenir una paper important en la societat en la qual viu i en les entitats polítiques, econòmiques i socials. Tot plegat compartit pels amics, els companys i els veins. Per formar grups que, en principi, es reuneiran per intercanviar vivències i opinions. Tot això te un referent similar en gairebé tots els països.

Però aquí apareix la gran pregunta: A on van els joves?

Els que, quan érem vintianyers, van viure la “Revolució del ’68” sabem, per experiència pròpia, que una cosa és somiar, una altra desitjar, una altra voler, una altra pensar, una altra saber i una altra trebalar a on es vol anar.

Sense entrar en plantejaments mitològics, sí que, en veure aquests grups joves que protesten contra les retallades, les restriccions, el govern, la manca de treball i la violència de la policia, m’imagino algú ja bregat en aquests conflictes, a algú potser crucificat en ells, que, amb la seva creu a coll, pregunta: “Quo uadis“.

Els sindicats, els partits no guanyadors i els adults que saben aprofitar la ‘il·lusió’ dels joves per vendre les seves ideologies, les seves utopies, els seus ideals o els seus objectius, també haurien de sortir a explicar a on volen anar i a on volen portar-nos.

Però, en aquest panorama manifestatiu jovenil hi veiem també tanta gent, jove i adulta, desenganyada, fracasada, humiliada i frustrada que no està viculada a cap de les organitzacions socials conegudes i visibles. I ens preguntem: Això no és l’inici de quelcom més important? Seria que els referents establerts i coneguts de la nostra societat ja són d’una època que s’està acabant. Seria que caldria repensar i proposar com ha de ser la societat de la nova època que comencem.

Jaume González-Agàpito