UNES PRECISIONS A LA CARTA DEL P. GONZÁLEZ FAUS

Acabo de llegir la “Carta al ministre de l’Interior sobre els successos de Écija” que José Ignacio González Faus va publicar ahir a “Ètica, Política”.

No entro en l’anàlisi i valoració del que diu perquè això faria que la meva nota fos molt més llarga del acostuma a ser.

Només m’agradaria dir 4 coses respecte a la seva citació de la Summa Theologica de Tomàs d’Aquino “(2 ª 2e, qüestió 76)”.

1. En primer lloc la qüestió 76 de la II-II tracta de la maledicció. En canvi la qüestió 66 és sobre el furt i la rapinya. El lapsus calami és comprensible.

En la qüestió 66 a. 2 es diu: “En segon lloc, també competeix a l’home, respecte als béns exteriors, l’ús dels mateixos, i pel que fa a això no ha de tenir l’home les coses exteriors com a pròpies, sinó com a comunes, de manera que fàcilment doni participació d’aquestes en les necessitats dels altres. Per això diu l’Apòstol, en 1 Tim 7,18: ‘Mana als rics d’aquest segle que donin i reparteixin amb generositat els seus béns’ “.

2. Aquest text és citat per la Constitució Gaudium et Spes del Vaticà II en el seu n º 69 i en la seva nota 9.

El text de la constitució conciliar diu: “Per tant, l’home, en usar-les, no ha de tenir les coses exteriors que legítimament posseeix com exclusivament seves, sinó també com a comunes, en el sentit que no li aprofitin a ell solament, sinó també als altres”.

Allí, en la nota 9, es cita la també la II-II q. 32, (tracta de l’almoina) a. 5 ad 2: “En conclusió: és preceptiu donar almoina del superflu i fer-la a qui es trobi en necessitat extrema. Fora d’aquestes condicions, és de consell, igual que és de consell qualsevol bé millor”. I s’afegeix: “cf. explicationem in Leo XIII, Litt. Encycl. Rerum Novarum: ASS 23 (1890-1891), p. 651; cf. etiam Pius XII, Allocutio 1 iunii 1941: AAS 33 (1941), p. 199; Id, Nuntius radiophonicus natalicius 1954: AAS 47 (1955), p. 27 “.

3. En II-II a. 7 es diu: “En les coses que són dels humans el dret no pot contravenir el dret natural o el dret diví. […] les coses inferiors estan ordenades amb la finalitat de socórrer l’home en les seves necessitats de mitjans. Per tant, la divisió i l’apropiació de les coses que es basen en la llei humana, no exclouen el fet que l’home necessitat ha de ser socorregut per mitjà d’aquestes mateixes coses . Per tant tot el que certes persones tenen en superabundància s’ha de donar, per llei natural, per socórrer els pobres. […]. Atès, però, que molts estan en necessitat, mentre que és impossible que tots siguin socorreguts per mitjà de la mateixa cosa, cada un té al seu càrrec l’administració de les seves pròpies coses, de manera que amb elles es pugui arribar a ajudar els que estan en necessitat. No obstant, si la necessitat és  tan manifesta i urgent, que és evident que la necessitat actual ha de ser remeiada amb qualsevol mitjà que es tingui a mà (per exemple, quan una persona està en un perill imminent, i no hi ha un altre remei possible), llavors és lícit a un home per socórrer a la seva pròpia necessitat mitjançant la propietat aliena, i pot prendre obertament o en secret: ni tan sols això és, pròpiament parlant, un robatori o una rapinya “.

4. El plantejament de Tomàs d’Aquino, de Lleo XIII, de Pius XII i de la Gaudium et Spes és clar i estimulant avui. El problema és saber com, quan i de quina manera s’ha de subvenir la real necessitat de qui és pobre amb el que és ‘superful’ o no estrictament necessari per al ric.

Després, també cal saber com s’ha de fer aquest just ajut al realment pobre, que “no és ni robatori, ni rapinya”, tot assegurant la “pau social”.

Jaume González-Agàpito