LA QUARESMA: APUNT HISTÒRIC

La Quaresma fruit d’una evolució

La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa (1). Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament ens és donat de fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.

El dejuni pre-pasqual

Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua.

Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.

A propòsit de la controvèrsia pasqual, sant Ireneu de Lió escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quanta hores del dia i de la nit per al seu dia.

Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrera, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum en la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” (2).

Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’ha estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana (3), i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona (4), fins al cinquè dia … . Però el diven¬dres i el dissabte dejunareu completament i no tasta¬reu res” (6).

La “Quadragesima”

Ens trobem, després, amb una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies (7). Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar (8).

Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.

Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual del qual fins ara hem parlat, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia que veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist al desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria començar el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catacumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme (9).

Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catacumenat (10).

Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència (11).

Tradicions diverses

Amb tot, en els segles IV i V, el dejuni pre-pas¬qual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució ‘universalment’ acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat. Així ho consignen dos gran historiadors grecs de l’Església.

Sòcrates diu: “El dejuni d’abans de la Pasqua, s’observa diversament segons els diversos llocs. A Roma, es dejuna durant tres setmanes sense interrupció, exceptuats el dissabte i el dia del Senyor, mentre que a l’Il.liric, a Grècia i a Alexandria, s’observa el dejuni durant sis setmanes abans de Pasqua i se l’anomena “Els quaranta dies”; altres, encara, comencen a dejunar set setmanes abans de la festa” (12).

Sozomenes, contemporani de Sòcrates, encara que més jove, ens dona substancialment la mateixa informació: “Pel que fa al anomenats quaranta dies que precedeixen la Pasqua, període consagrat al dejuni, alguns el comencen sis setmanes abans, i precisament a l’Il.liric, i els cristians que viuen a Occident, a Líbia a l’Egipte i a Palestina; però, altres el comencen set setmanes abans, com fan els habitants de Constantinoble i els de la regió circumdant […]. Du¬rant aquestes sis setmanes o més, alguns dejunen tres setmanes amb interrupcions, altres durant tres setmanes senceres abans de la festa, altres encara -com per exemple els montanistes- només durant dues setmanes” (13).

Les diferències provenien de la diversa forma d’entendre el concepte mateix de “quaranta dies”. Hi estava inclosa la Setmana Santa que, com sabem, existia ja abans de l’aparició de la idea del període pre-pasqual de quaranta dies i de forma independent d’ell I, de la mateixa manera, hi quedaven inclosos els dissabtes i els diumenges, que la tradició unànime d’Orient i d’Occident, els considerava dies en que no es podia dejunar?

A Jerusalem, segons la coneguda Peregrinatio Etheriae (14), la Quaresma incloïa la Setmana Santa, però excloïa els dissabtes i els diumenges. D’aquesta manera s’arribava al nombre de vuit setmanes amb cinc dies de dejuni cadascuna, arriben així a quanta dies exactes de estricte dejuni. Aquí, el terme “quanta dies” s’entenia en el sentit de “quaranta dies de dejuni”.

La mateixa pràctica la confirmen Epifani per Xipre i sant Joan Crisòstom (any 387) per Antio¬quia.

A Constantinoble (15), a l’Egipte i a Occident (16), en canvi, els “quaranta dies” significava un temps de preparació en el qual, de forma efectiva, es dejunava únicament cinc dies a la setmana; però, com període litúrgic incloïa els dos dies eucarístics de la setmana.

Encara més. Sant Atanasi d’Alexandria en una de les seves Lletres festals (17), concretament en la del 330, parla del “temps de Quaresma” i del “dejuni de la Setmana Santa”.

Com es pot suposar, aquestes divergències provocaren violentes controvèrsies. La Setmana de la Tyrofagia (18) que segons el Typikon bizantí forma una mena de octava setmana que antecedeix a la Quaresma, que comporta un dejuni limitat i certes pràctiques litúrgiques quaresmals, sembla tenir origen en un compromís amb els monjos palestins, aferrats a la seva tradició de les vuit setmanes de Quaresma i contraris a la pràctica bizantina (19). Únicament amb la conquesta musulmana de l’Egipte i de la Síria, i amb la conseqüent pèrdua de la independència eclesiàstica d’aquests llocs, s’arribà a la unificació definitiva del temps quaresmal. Sembla, doncs, que la pràctica universal posterior té les seves arrels a Constantinoble.

Tradició bizantina

En l’àmbit bizantí encara, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per sant Teodor Studita (20), i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies antiarmenes, la primera menció és del segle VIII.

Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per sant Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catacumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

Tradició llatina

La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única “col·lació”, tradició que encara perviu a l’Orient, especialment en els monestirs, es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf (21), s’oposa al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona.

El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent (22), pesi a certes reaccions con la coneguda del Concili de Rouen. La praxis es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum per finit el dia.

En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara servat, en part, a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i el costum fixa la possibilitat, per als fidels de prendre la col·lació a migjorn.

Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de sant Víctor (23), ens adonem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.

Al segle XIII els escolàstics ensenyen i justifiquen aquesta pràctica (24) i fins i tot es justifica de menjar a l’hora del migdia (hora de sexta) (25). Aquesta practica és generalitzà, es legitimà i encara, amb dispenses, s’afeblí en els segles posteriors.

JGA

Notes

1. Dissentim aquí de l’opinió de P. GUÉRANGER, L’année Liturgique. Le Carême; Paris, 121895: “…l’nstitution de ce jeûne solennel remonte aux premiers temps du Christianisme”, p. 1. Tot i això comprenem bé l’error car sant Jeroni (Epist. XXVII ad Marcellam), sant Lleó el Gran (Serm. 2, 5, 9, De quadragesima), Sant Ciril d’Alexandria (Homil. Paschal., 5) i sant Isidor de Sevilla ( de ecclesiasticis officiis, l. 6, 19) creien que era d’origen apostòlic.
2. Citat per EUSEBI DE CESAREA, Historia Ecclesiastica, 5, 24, 12-13: “[text establert per G. BARDY, EUSEBE DE CESAREE, Histoire Ecclé-siastique. livres V-VI, (Sources Chrétiennes, nª41), Paris, 1955, p. p. 70.]. Vegi’s també HIPOLIT DE ROMA, Traditio Apostolica, 2, 20, 2-9; 21, 1-5; TERTULIA, De Baptismate, 19; i encara L. DUCHESNE, Origines du culte chrétien, Paris, 21898, p. 230: “ Du temps de saint Irenée, le jeûne pascal était fort court; les unes jeûnaient un jour seulement, d’autres deux, d’autres un plus grand nombre; quelques-uns restaient quarante heures sans manger. Tous ces intervalles doivent s’entendre, je crois, d’un jeûne unique et non interrompu”. Rufí, perocupat per la disciplina del seu temps, ha desnaturalitzat, en la seva traducció la fi del text. Escriu: “…aliis vero pluribus (diebus), nonnulli etiem quadraginta ita ut horas diurnas nocturnasque computantes, diem statuant”.
3. El dilluns.
4. Vers les tres de la tarda.
5. El dijous.
6. Cfr. cap. 21.
7. Cfr. A. ALLAN MC ARTHUR, The Evolution of the Christian Year, london, 1953, p. 115.
8. Cfr. ibid, p. 125.
9. Cfr. A. BAUMSTARK, Litugie comparée, Chevetogne, 1953, p. 216; i J. DANIELOU, Le symbolisme des quarante jours, a “La Maison-Dieu”, 31 (1952) pp. 19-33.
10. Cfr. A. ALLAN MC ARTHUR, o. c., p. 114ss.; G. DIX, The Shape of the Liturgy, Westminster-london, 1945, p. 354.
11. Cfr. A. SCHEMEMANN, Great Lent. Journey to Pascha, Crestwood-New York, 1969, p. 118-119.
12. Historia Ecclesiastica, 5, 22.
13. Historia Ecclesiastica, 7, 19.
14. Cfr. 27, 1.
15. A Constantinoble, els quaranta dies comprenien els dissabtes i els di-umenges, però excluien no pas únicament la Setmana Santa sino el Dissabte de Llatzer (de Rams) i el Diumenge de Rams.
16. A Occident i a l’Egipte, la Quaresma incluia tant la Setmana Santa, com com els dies aucarístics de la setmana. Cfr.A. CHAVASSE, La structure du Carême et les lectures des messes quadragésimales dans la liturgie romaine, a !Maison-Dieu” 31 (1952), pp. 76-119.
17. Cartes que, a l’època, els bisbes solien escriure per anunciar la festa de Pasqua.
18. Abstinència de carn, pèrò no de lacticinis, que precedeix, en el ritu bizantí a la Quaresma.
19. Quelcom semblant passà a Occident amb l’anomenada Quinquagesima.
20. Sermones, 50, PG 99, 577.
21. Capitularia XXXIX. LABB. Conc. t. 8.
22. Cfr. RATHIER, Sermo I de quadragesima, cfr. J. D’ACHERY, Spicilegium, t. 2. in loco.
23. In regulam sancti Augustini, 3.
24. ALEXADRE D’HALES, Summa, part. 4. q. 28, art. 2; TOMÁS D’AQUINO, Sum-ma Theologica, 2ª-2ae, q. 147, art. 7.
25. RICARD DE MIDDLETON, In IV Dist., 15, art. 3, q. 8.